Fa un any i mig, milions de catalans van adonar-se, horroritzats, de què l’Estat els enviava una força de milers de policies, armats fins a les dents, amb la intenció, després confirmada, d’agredir-los en cas de voler votar. A aquesta aprensió s’hi va afegir la repugnància de veure que centenars de persones acomiadaven aquests combois armats com si anessin a combatre contra una altra força policial/militar equivalent, com si tingués algun deix heroic la immensa covardia d’estar disposats a apallissar famílies indefenses. “A por ellos“, cridaven centenars de persones amb banderes espanyoles i crits parafutbolístics mentre els vehicles policials els saludaven fent anar les sirenes.
Passat el temps, ara sabem que com a mínim hi ha dos catalans als qui aquestes imatges els van semblar correctes i saludables. Es tracta dels barcelonins Juan Antonio Xiol i Encarnación Roca (la castellanització dels noms és seva). Tots dos, juntament amb un tercer magistrat madrileny, signen la interlocutòria que denega el recurs d’empara que havien presentat un grup d’advocats catalans. No els ha importat que, com diuen els advocats, l’a por ellos es cridava “en un context social davant de membres de la policia, cossos degudament armats, i amb conseqüent capacitat real i física de donar compliment a la finalitat que perseguien les expressions denunciades“… Res. Juan Antonio i Encarnación diuen que res.
En fi que, com que l’autoodi no és delicte, no cal patir per ells. Ei, i que els donin una medalleta. Oé.
