Un dels assaigs de Quim Torra, un assaig literari i antològic pel què va rebre el premi Carles Rahola de 2009, és ‘Viatge involuntari a la Catalunya impossible’. Amb aquest títol era inevitable que servís de base per a nombrosos jocs de paraules i metàfores. Aquesta és una d’elles. Per una sèrie de circumstàncies conegudes per a tots, la Catalunya impossible de cop era possible. I, tan bon punt passava això, corria perill de fer-se impossible altra vegada.
Per la seva condició d’intel·lectual, el president Torra té el domini de la paraula, sap definir allò real, posar-li nom, justificar-ho, donar-li perspectiva teòrica. Però quan la paraula és verb i esdevé acció, l’intel·lectual es desconcerta, fa un pas enrere. Sens dubte l’acció per l’acció, els fets despullats, sense argumentació, són violència inútil. Però la teoria sola, la simple especulació sense aplicació pràctica és una il·lusió, un miratge o un engany.
Evidentment, els darrers temps han acumulat raons més que sobreres per plantejar una ruptura entre Catalunya i l’Estat i la construcció de la República Catalana. La barbàrie de la repressió de l’1-O justifica la separació entre dues col·lectivitats, una de les quals es creu amb dret d’apallissar salvatgement una altra. Afegim-hi que l’1-O de 2017 és només la manifestació més evident. Catalunya viu un 1-O perpetu des de fa anys, segles.
A conseqüència de l’1-O de 2017, Puigdemont va mantenir que Catalunya s’havia guanyat el dret a un Estat propi. I Quim Torra que s’hi arribarà desobeïnt qualsevol altre Estat que no sigui el català. A l’Estat espanyol, evidentment, Però ell mateix no pot oblidar que, com a president de la Generalitat, és el representant de l’Estat a Catalunya, segons la Constitució vigent. Si no vol ser-ho, haurà d’anar contra la Constitució. És a dir: haurà de desobeir.
No té sentit que el màxim representant de l’Estat a Catalunya animi la ciutadania a desobeir aquest Estat si no comença per fer-ho ell mateix. I que consti que per fer-ho no cal cap violència. Només una declaració de part (Govern, Parlament, gent) rebutjant el dret i la jurisdicció espanyoles a Catalunya.
Perquè el president Sánchez té molta raó quan diu, referint-se als fets de dilluns, que amb la violència no s’aconsegueix res. Sánchez és un autèntic crack. Potser s’ha adonat que la violència bestial aplicada pels franquistes espanyols ha estat tan contraproduent que ha posat en marxa, per fi, el procés de la seva pròpia anihilació. Però que se n’adoni no vol dir que hagi d’actuar en conseqüència amb racionalitat i sentit comú ni reconèixer el salvatgisme de l’1-O ni demanar perdó. L’Estat espanyol sempre acaba devorat per les seves mateixes sobèrbia i fanatisme.
No es pot oblidar que la violència té moltes formes. No es redueix només als actes de força, cruents, d’esvalots al carrer. També és violència -i pitjor- una organització estructural de la societat que mira d’eliminar-ne una part a base de negar-li l’exercici del seu dret més important: el dret a ser. I quan la supervivència d’un poble en mans d’un poder tirànic és en joc, cal fer servir tots els mecanismes de defensa possibles, per molt carregats de conseqüències que estiguin.
En altres paraules, està molt bé i és lloable que el president Torra exigeixi fets al president Sánchez i no simples paraules, però no es pot oblidar que ens hem d’exigir el mateix: fets i no (més) paraules. No n’hi ha prou amb dir que la iniquitud cal que sigui resposta amb la desobediència. Cal desobeir. Cadascú al seu lloc.
No n’hi ha prou amb afirmar que si les sentències de la mascarada judicial muntada pels neofranquistes espanyols són condemnatòries, no s’acceptaran. Cal rebutjar la farsa mateixa, negar als farsants el dret a actuar com a justícia i impedir que cometin una injustícia.
Catalunya sencera, amb els seus dirigents al capdavant, ha de desobeir. I que les conseqüències de la desobediència recaiguin sobre tots, inclosos els qui signen articles demanant la desobediència.
Hi ha una Catalunya republicana i independent possible i immediata que depèn dels nostres actes.
Ja no de les nostres paraules.
