Del Pardo a la Zarzuela

"Ni Mariano Rajoy (PP) abans, ni ara Pedro Sánchez (PSOE), Pablo Casado (PP), Albert Rivera (C's) tenen voluntat política ni l'altura de mires de Suárez"

Animo a tothom a fer un exercici senzill i molt revelador: veure i llegir el darrer discurs del cap de l'Estat Espanyol, el general Francisco Franco (1974) i escoltar el discurs del rei d'Espanya, Felip VI, d'aquest any (2018).  Separen els dos discursos 44 anys i dos models polítics diferents (una dictadura i una democràcia) però als seus protagonistes els uneixen algunes coses. La primera és que no han estat escollits pel poble; Francisco Franco va ser cap d'Estat perquè va fer un aixecament armat contra la República i va guanyar la Guerra Civil, i Felip VI perquè va heretar la Corona espanyola del seu pare, el rei emèrit, Joan Carles I. El segon nexe d'unió són els seus discursos de Cap d'Any (Franco) i de la Nit de Nadal (Felip VI). Tots dos utilitzen els mateixos conceptes (unitat, convivència, reconciliació, concòrdia...); tots dos apel·len als valors de les seves lleis que han donat progrés i estabilitat a Espanya, i que s'han de respectar  (Franco parla de la Llei Orgànica de l'Estat, de les Lleis Fonamentals, i dels principis del Movimiento Nacional; i Felip VI parla de la Constitució); tots dos diuen que els principis del Movimiento (Franco) i la Constitució (Felip VI) són vius i s'adapten a les noves circumstàncies; tots dos parlen dels joves, dels que s'ho passen malament i tots dos alerten contra la divisió. Això sí, Franco ho feia des de l'estètica, dialèctica i context del 1974 i el rei des de la del 2018. Però és sorprenent el paral·lelisme dels dos discursos.

 

Evidentment, la pregunta està servida: com és possible que dos discursos realitzats en moments polítics tant diferents tinguin aquest fons tant comú? Com pot ser que el cap d'estat d'una dictadura i el cap d'estat d'una democràcia coincideixin tant en el seu posicionament discursiu? La resposta només pot ser que una cosa són els discursos i l'altre la realitat. Està clar que les Lleis Fonamentals i el Movimiento Nacional de Franco no servien per integrar i fer visible l'Espanya que va perdre la guerra. I sembla evident que la Constitució que pregona Felip VI (i, sobretot, com s'interpreta) no serveix per satisfer els anhels de –com a mínim—la meitat dels ciutadans de Catalunya.

 

I és que per transformar les coses i per evitar que els problemes s'acabin enquistant cal una cosa que Franco repetia en el seu discurs (però no practicava) i que Felip VI ignora: la política. La política és l'única eina capaç de solucionar aquelles situacions complexes. Política, valentia i imaginació; un exemple Adolfo Suárez (1932/2014). Suárez va ostentar càrrecs importants durant la dictadura –va ser ministre secretari general del Movimiento, entre altres—però també va ser el primer president del govern espanyol de la democràcia. Suárez va demostrar que la política serveix per transformar la realitat i que les lleis són interpretables, que solament cal voluntat per fer-ho.

 

Ara que es parla tant d'ell i del president Josep Tarradellas (perquè els aeroports de Madrid i Barcelona porten els seus noms) cal recordar que Suárez –un franquista i falangista reconvertit a la democràcia—va ser valent i va legalitzar el Partit Comunista d'Espanya (1977) en un context on la caverna ultra tenia un gran poder d'influència i pes específic en les estructures de l'Estat. També cal recordar que Suárez va fer un segon gest: el restabliment de la Generalitat i el retorn de Tarradellas (1977). Va fer mans i mànigues per trobar les escletxes de les lleis franquistes i per saltar-se'n el seu esperit (encara no s'havia aprovat la Constitució del 1978). En aquell moment, com diu l'historiador, Joan B. Culla, la llei era com de goma i s'estirava com un xiclet. Suárez, un franquista, un falangista, tenia voluntat per normalitzar la situació política. I aquells eren anys de constant rumors de cops d'estat i on la democràcia gairebé ni havia començat a caminar.

 

 

Ara passa tot el contrari. Ni Mariano Rajoy (PP) abans, ni ara Pedro Sánchez (PSOE), Pablo Casado (PP), Albert Rivera (C's) tenen voluntat política ni l'altura de mires de Suárez. Utilitzen la llei com un tòtem monolític que solament es pot interpretar d'una sola manera. Prefereixen ignorar que hi ha un problema a Catalunya que s'està enquistant abans de trobar una sortida creïble. Es resignen a anar acumulant desprestigi rere desprestigi a nivell internacional abans de fer un pas endavant i buscar solucions polítiques a problemes polítics. Els discursos de Franco i Felip VI solament demostren que les paraules són paraules, tot sovint buides. Els fets de Suárez demostren que, si es vol, amb la política les coses es poden transformar. Ell, un franquista ho va fer. Els que formen part de la generació de la democràcia són incapaços de fer-ho?

 

Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l'exili per facilitar que els catalans votessin: el president, Carles Puigdemont i el vicepresident, Oriol Junqueras; la presidenta, Carme Forcadell; les conselleres i els consellers, Jordi Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i l'expresident de l'ANC, Jordi Sànchez.

 

 

 

 

Comentaris