Del dret a la participació

"És de justícia exigir als representants polítics que facilitin el dret a la participació de les persones que han decidit formar part d'aquesta societat"

Fa prop de deu anys que he decidit fer de Catalunya casa meva. Mai és fàcil trobar un lloc que pots anomenar casa, sobretot quan has viscut a molts països des de ben petit. Entenc el concepte "casa" com aquell lloc on et sents bé amb tu mateix i amb la gent que t'envolta, on decideixes desenvolupar plenament el teu projecte vital, on la connexió amb la terra pròpiament dita és tan forta i arrelada que res pot trencar-la. En definitiva, "casa" és aquell lloc on decideixes, per la raó que sigui, emancipar-te personalment i socialment. Això és el que he fet i segueixo fent avui des de la ciutat de Girona. Sóc només un dels milers de ciutadans que han decidit exercir aquest dret humà. Però també sóc un d'aquests milers de ciutadans que, malgrat desenvolupar el seu projecte vital a l'Estat espanyol, no pot exercir plenament un dret tan bàsic com el dret a la participació.

 

Segons la Generalitat, l'any 2018, hi havia prop de mig milió de residents sense nacionalitat espanyola (sovint mal anomenats "estrangers") que no podien exercir el dret a votar. M'imagino que aquesta xifra no deu haver variat gaire enguany. Però el que segur que no ha variat és la legislació respecte a aquesta anomalia. I és que el concepte de ciutadania segueix vinculat a la nacionalitat quan, d'entrada, seria més lògic vincular-lo a la residència. I més just encara seria respectar el dret de tota persona a emancipar-se en el lloc on desitja, amb tots els drets i deures, tal com recull la Declaració Universal dels Drets Humans. El cas és que, més enllà d'haver triat d'establir-nos a Catalunya, la majoria d'aquest mig milió de persones sense dret a votar produïm riquesa, cotitzem a la Seguretat Social i paguem els nostres impostos com faria qualsevol altre ciutadà. La pregunta es fa doncs evident: com podem parlar d'igualtat en una societat quan una part dels mateixos ciutadans no poden gaudir dels mateixos drets que d'altres conciutadans per raó del seu origen familiar o del seu lloc de naixement?

 

 

La resposta, ara per ara, és molt senzilla: no podem parlar de plena igualtat amb aquests termes. Entre altres coses perquè malgrat tenir els mateixos deures, no tenim els mateixos drets. És més: no només no tenim els mateixos drets, sinó que hem de fer més que qualsevol altre ciutadà per poder gaudir dels mateixos deures, per exemple, justificar-nos permanentment davant de l'administració. I si això no fos prou, el fet de no poder elegir els nostres representants fa que tampoc podem optar a ser representants dins del sistema polític actual. Dit això, davant d'aquesta situació, és evident que cal redefinir el concepte de ciutadania en les societats del segle XXI. L'aprofundiment democràtic també implica lluitar contra qualsevol mena de discriminació, incloent-hi la discriminació institucionalitzada.

 

Malgrat que el dret de vot dels residents sense nacionalitat espanyola a les eleccions municipals va avançant de manera extremadament tímida, estem molt lluny d'una situació d'igualtat, ja que només poden votar en aquests comicis residents procedents de la Unió Europea o d'un dels dotze estats amb què Espanya hagi firmat un acord bilateral, com Bolívia, Xile, Corea, Nova Zelanda i el Perú. En definitiva, si aspirem a viure en una societat més democràtica, més justa, més participativa i amb més igualtat d'oportunitats, és de justícia exigir als representants polítics que facilitin el dret a la participació de les persones que han decidit, d'una manera o altra, formar part d'aquesta societat. Hi ha persones que porten en alguns casos trenta anys desenvolupant la seva vida a l'Estat espanyol i que no poden votar. Aquesta és la magnitud del drama. Treballar per assolir la plena igualtat en termes de drets i deures, sense tenir en compte l'origen de les persones, és una responsabilitat que cap formació política hauria de defugir.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?