Del dolor a l'esperança

"Si alguna cosa representem els partidaris de la independència és esperança, justícia i democràcia. I no dubti que l'ajudarem a superar el seu dolor"

Benvolgut Sr. López Burniol,

 

Després d'haver llegit detingudament la seva interessant entrevista de la setmana passada amb el periodista Andreu Barnils, on vostè acaba confessant que "la independència de Catalunya li produiria un dolor poc equiparable a cap altre", he decidit aprofitar el meu espai de reflexió avui per dirigir-li aquesta carta oberta. La seva afirmació, molt legítima, no deixa de sorprendre'm venint d'una persona amb una trajectòria intel·lectual més que notable, i que s'estima, sens dubte, les seves terres. Intentaré explicar-me el millor possible.

 

En primer lloc el vull tranquil·litzar: Catalunya no es mourà del seu lloc. Seguirà formant part de la Península Ibèrica i del continent europeu, excepte si es produeix un moviment sobtat de les plaques tectòniques que parteixi la terra just als seus límits territorials. Però de moment, aquest escenari seria més digne d'una pel·lícula de Spielberg que no pas de la realitat. I els vincles familiars no cessaran. I les amistats, si són sinceres i fruit de la lliure voluntat, tampoc es trencaran. Els ciutadans de Catalunya són prou adults per decidir sobre el seu futur, amb seny, amb convicció i de manera pacífica.

 

Des que vaig arribar als Països Catalans al 2009, amb una primera estada a la Fidelíssima Vila de Perpinyà, no he parat de descobrir les interioritats d'aquesta terra. He visitat gairebé tots els pobles de la Catalunya Nord en l'espai de quatre anys, interessant-me per la historia de la gent que hi ha viscut i que hi viu. De manera inesperada, em vaig endinsar del tot en l'aprenentatge de la llengua catalana, convençut que no hi ha res més socialment profund que explorar les subtileses d'una llengua perseguida. El mateix continuo fent des que em vaig establir a Tarragona, i avui des de fa gairebé quatre anys, a Girona. Sovint, agafo la bici per arribar fins Amer i seure a la Plaça Major, on sempre trobo nens i nenes jugant. Catalans i catalanes de tots els orígens jugant i creixent junts. En aquella plaça de vila, com en moltes d'altres del país, es pot visualitzar el futur.

 

A La Garrotxa, he passat hores escoltant avis i àvies relatant les experiències macabres que van haver de sobreviure durant la llarga i fosca nit del franquisme. I mentre treballava els estius a Argelers de la Marenda per pagar-me els estudis, just davant d'aquella mateixa platja on milers i milers de persones van ser tractades com a éssers inferiors, no podia resistir pensar en totes les vides destrossades sobre aquesta sorra gruixuda on, avui, els turistes de mitja Europa gaudeixen del mar i del paisatge idíl·lic que ofereix la Costa Vermella. Deixi'm dir-li, Joan Josep, que allò si que produeix un dolor i una tristesa poc equiparables a cap altre. Tot plegat és una mica com la transacció del 78: una fugida endavant i un refús a fer justícia.

 

Dolor i tristesa, Joan Josep, és que milers i milers de persones, més de quaranta anys després de la mort del dictador, no sàpiguen on estan enterrats els seus familiars enduts per la guerra, mentre que al Valle de los Caidos segueixen descansant tranquil·lament els botxins. Tristesa és que un Estat et permeti votar l'assassí de Guillem Agulló i inhabiliti polítics per haver posat unes urnes. Dolor i tristesa és veure com els qui pretenen representar el socialisme català al Parlament de Catalunya han venut la seva ànima per convertir-se en súbdits del socialmonarquisme.

 

 

Vostè, com moltíssima gent d'aquest país, se sent espanyol i català. Jo em sento tunisià i català. Ja tenim una cosa en comú, i això és bo. Hi ha gent que està a favor de la independència i d'altres que hi estan en contra. A vostè no li sembla bé, i a mi si. Cadascú té les seves raons i conviccions. Però aquí no es tracta de comparar els nostres sentiments, sinó de defensar les nostres idees. Catalunya és un país amb sensibilitats diverses. I el que realment importa no és d'on vens ni qui ets, sinó on vols anar. I és de justícia que els ciutadans de Catalunya puguem decidir col·lectivament on volem anar, sense interferències, sense coaccions i sense amenaces. Per això existeixen els referèndums. Per decidir col·lectivament sobre les qüestions que ens afecten, a través del debat democràtic i pacífic. L'imperi de la llei no podrà apaivagar la voluntat de votar del 80% d'un país.

 

Per quina raó els ciutadans de Catalunya han de viure sotmesos eternament a un Estat que ha demostrat mantes vegades que actua en contra dels seus interessos i que frena el progrés? Insisteixo: que vostè estigui en contra de la independència em sembla totalment legitim. Però no creu que refugiar-se en l'imperi de la llei per fugir d'un debat d'idees profund, genuí, democràtic, civilitzat i pacífic, és menystenir la capacitat de decidir de la ciutadania? Si alguna cosa representem els partidaris de la independència és esperança, justícia i democràcia. I no dubti que l'ajudarem a superar el seu dolor, perquè la gent d'aquest país, com vostè sap molt bé, és solidària amb tothom. Siguin partidaris de la independència o no. Salut!

 

Comentaris