Us resumeixo una secció del llibre “El poder y el valor. Fundamentos de una ética política”, del filósof mexicà Luis Villoro, recentment traspassat. Penso que aporta raons molt estimulants per entendre la posició del moviment per la independència a casa nostra. Tradueixo:
“El poder corromp a qui el sustenta, humilia a qui el pateix (…) Però l’intent d’acabar amb la dominació, o, si més no, de limitar-la, requereix poder. I aquí sorgeix la paradoxa. Si per oposar-se a un poder imposat s’utilitza un altre poder del mateix gènere, el cercle de la dominació i, amb ell, el de la violència, perdura. Els detentors de valors socials de justícia i llibertat quan impugnen el poder, esdevenen administradors de la dominació i la injustícia en assolir-lo (…)
Enfront del poder imposat hi ha una altra forma de poder: el que no s’im-posa a la voluntat de l’altre, sinó que n’ex-posa la pròpia. Entre dues parts en conflicte, una no pretén dominar l’altra, sinó impedir que ella la domini; no intenta substituir la voluntat aliena, sinó exercir-ne la pròpia sense traves. Si anomenem “poder” la imposició de la voluntat d’un subjecte “contra tota resistència”, aquesta altra forma de força social seria la resistència contra tota mena de poder. Podríem anomenar-la, doncs, “contrapoder”. Poder i contrapoder sovint es confonen. Però son del tot diferents.
1.Mentre que el poder imposat consisteix en la capacitat d’obstruir les accions i propòsits dels altres i substituir-los pels propis, el contrapoder és la capacitat de dur a terme les accions per si mateix i determinar-les per la pròpia voluntat. Pot exercir aquesta capacitat protegint la seva acció de la intromissió del poder, o, inversament, controlant-lo o participant-hi.
2.El poder implica la dominació d’un individu o grup sobre la resta: és, sempre, particular. Si entenem com a “poble” el conjunt de persones que componen una associació, el poder és sempre sobre o per al poble, però mai del poble. El contrapoder, en canvi, com sigui que no pretén imposar la seva voluntat sobre cap grup de la societat, pot ser general (…) i tindria un sentit contrari al poder imposat: significaria una situació en la qual cap persona o grup no estaria sotmès a un domini particular i cadascú tindria capacitat per determinar la seva vida per si mateix.
3.El poder imposat, atès que ha de doblegar les voluntats alienes, no pot ser sinó violent. Pot tractar-se d’una violència física, amb la repressió, l’acció militar, o la marginació social; però també pot ser mental, mitjançant la propaganda, el control dels mitjans de comunicació i l’educació; o legal, per intermediació d’un sistema de normes coactives. El contrapoder, en canvi, intenta detenir la violència del poder. Com que no im-posa, sinó que ex-posa la seva voluntat davant els altres, el seu àmbit és el de la comunicació, no pas el de la violència. Si pogués ser totalment pur seria no violent. Contra la imposició del poder, oposa la resistència d’un valor comunament acceptat. Els seus procediments són, doncs, contraris a la violència. Exerceixen una no violència activa. Els seus usos són negatius: la vaga, la dissidència crítica, individual o col·lectiva, la resistència organitzada de grups de la societat civil enfront de l’Estat, la desobediència civil, etc. Altres accions són positives, perquè intenten reemplaçar, en tots els espais socials, la imposició per la tolerància, el conflicte per la cooperació, l’enfrontament per la negociació i el diàleg. Així com el màxim poder pot comportar la màxima violència, el màxim contrapoder tendeix a establir la mínima violència.
4.La finalitat del poder és aconseguir el màxim domini del conjunt social per una de les seves parts. La finalitat del contrapoder és assolir el domini del conjunt social per si mateix. En el seu límit, plantejaria l’abolició de tot poder.”
Bona lectura!
