El tema del Brexit és tan polièdric i tan important que m’he sentit obligat a comentar-lo reiteradament. D’una manera o altra, es poden abordar les diferents manifestacions dels canvis que es van perfilant de forma accelerada. I només amb el que ja s’ha produït es podria fer un llibre amb la mida curta dels que publica “Le Monde Diplomatique” a la col·lecció “Les liens qui libèrent”. Són volums d’un centenar de pàgines lliures de “liason dangereuse”, o sigui, no finançades per la banca. I és que, després de la crisi del 2008, el dividend no pot convertir–se en prevaricació Intel·lectual.
Ara fa pocs dies es va encunyar una paraula nova. Concretament va ser l’expressió “Brexit dur” que els principals grups empresarials van fer servir per a avisar en la primera ministra, Theresa May, dels perills als que es pot veure sotmesa l’esterlina, que ha arribat a caure un 6% en relació al dòlar en un sol dia. Segons l’empresariat, caldria mantenir alguns lligams especials amb el mercat comú europeu. La CBI (Confederació d’Empresaris britànics) creu que la Sra. May hauria de tenir en compte la seva opinió. És a dir, per abordar les decisions s’han de consultar les empreses en lloc de renyar-les pels seus plantejaments. Caldria, diuen, ser prudents en matèria de immigració i plantejar-se qüestions de mercat únic tot seguint l’exemple de la cancellera Merkel, a fi d’evitar un efecte Brexit massa fort. Si no, arribaríem a una caiguda monetària com la del 24 de juny per valor d’un 11,1%, amb la perspectiva de turbulència durant 5 anys. En tot cas, és evident, que 64 milions de britànics no poden seure al seient del darrera, és a dir, al “strapontin”. En realitat, allò que necessita la primera ministra May és solament temps i ser flexible.
El que no és probable és un acord comercial que no vagi acompanyat de concessions a la immigració. També podria passar que el Regne Unit optés per uns aranzels molt rebaixats o inexistents. És només després de la sortida que es podria parlar de l’ampliació del tracte als serveis financers. Cal tenir en compte, però, que gràcies a les concessions mútues, els britànics sempre s’han beneficiat dels acords amb la UE. En resum, no els hi quedarà més remei que revisar infinitat de temes com els drets de pesca, els drets d’aterratge d’aviació, el complex sistema econòmic dels divorcis, etc. Al capdavall, potser desembocarà tot en fer prevaldre els criteris dels partidaris d’un Brexit que mantingui, pel seu caràcter tou, el màxim possible d’Europa.
Mentrestant, la lliura esterlina ha caigut al nivell dels darrers 5 anys. Tant és així que el Banc Central Europeu està estudiant una reducció de la compra de bons. Té previst de reduir o suprimir les compres de 80.000 euros mensuals de Quantitative Easing el març del 2017. És, per tant, motiu de satisfacció que des del 10 de Downing Street, i residència del primer ministre, arribin paraules conciliadores i de pragmatisme ben entès.
La cap de govern May és menys conservadora que el seu predecessor Cameron, tot i que predica coses que per definició no poden existir atès que són una contradictio in adjecto, com ara, p. ex., l’excel·lència de tothom. O que són impossibles, com un bon futur per a tots els infants. Fa talment l’efecte que predica el conservadorisme del poble En tot cas, la Sra. May s’ha guanyat la reputació de tenir gran consciència social basant el seus discursos en dos eixos: la sortida de la UE (Brexit) i la reforma social. Tot i així, el camí està empedregat i ple de dificultats. Si el procés a s’allarga molt de temps el Regne Unit es pot quedar en un llimbs.
Hi ha, però, opinions per a tots els gustos. Per exemple, el FMI acaba de pronunciar-se a favor de la globalització i alerta dels perills del nacionalisme econòmic per tal de fer front a la remota possibilitat de que Trump guanyi les eleccions nord-americanes amb un discurs similar al que fet triomfar el breixt a les urnes. De totes maneres, els financers de Wall Street cada cop s’alineen més amb el candidat republicà a la Casa Blanca, ja que no té cap intenció d’impedir el desembarcament de financers de NY a la City de Londres per tal d’aprofitar-se del caos del Brexit. Tot plegat, a un mes de les eleccions que enfronten Donald Trump amb Hillary Clinton. L’avanç de Trump només es veu enterbolit pel creixent desinterès republicà cap a la seva candidatura, amb una militància decebuda amb el discurs del magnat. Un desil·lusió que també es nota a les files demòcrates. Així doncs, l’alarma dels mercats europeus i els moviments que ha provocat el Brexit es viuen enmig d’un procés electoral nord-americà sense lideratge.
