Duran Lleida i Artur Mas, per aquest ordre, han atonyinat aquest cap de setmana el fetge de la credibilitat de Rodríguez Zapatero. El que ha sortit de les seves boques és el més gruixut que s’ha pogut sentir de l’habitant de la Moncloa d’ençà el “bobo solemne” que li dedicà Mariano Rajoy en el seu dia.
Un i l’altre han afirmat sense embuts que fóra necessària una moció de censura que enviés Zapatero a pastar fang. Consumada la decapitació, el lleonès hauria de ser substituït per un altre president sortit de les files del PSOE que nomenés un govern d’unitat “anticrisi”, que accelerés les mesures de xoc que es consideren inajornables – retallada de la despesa pública, reforma laboral i reforma financera- i que després convoqués eleccions anticipades per garantir l’estabilitat i la legitimitat necessàries en la seva aplicació.
Els dos mandataris de CIU han coincidit també en l’afirmació que aquest full de ruta acabat de proposar és tan desitjable com inviable. Per què, doncs, aquesta aposta del tot impossible? Amaguen, aquestes declaracions, la recerca d’algun rèdit polític possible?
Els bromistes de sempre ho voldran explicar tot mitjançant la suposada obsessió de Duran Lleida per esdevenir ministre i per l’ànim de revenja d’Artur Mas després del monumental engany a què el va sotmetre Rodríguez Zapatero en relació al compromís que governaria Catalunya qui guanyés les eleccions. D’altres voldran anar més enllà en la broma i, atès que un escenari d’eleccions anticipades prèvia moció de censura només podria afavorir els populars, veuran en les declaracions de Mas i Duran les maniobres de la dreta malvada i regionalista per afavorir el retorn al poder dels conservadors. Ui, el llop!
Estem tan acostumats a la tàctica política que ens resulta impossible imaginar discursos nascuts des de la convicció. El que Mas i Duran han afirmat aquest cap de setmana amb d’altres paraules és que Rodríguez Zapatero és el pitjor president en el pitjor moment i que el manteniment de les dues variables, personatge i crisi, és un suïcidi col•lectiu que inclou també els catalans.
Han dit el que creuen i no forçosament el que més els convé políticament. Sabedors del proverbial càlcul de riscos que practiquen tots els polítics, resulta fàcil d’esbrinar com de malament han d’estar les coses per regalar-nos amb tanta franquesa.
