L’órdago de Cs d’aquest dilluns feia olor de posicionament preelectoral, de situar-se al mig de la taula de joc, d’exculpació davant d’una repetició electoral. Tothom vol estar ben posicionat per a les eleccions i el gest de Rivera in extremis, probablement pressionat pels seus patrocinadors, va donar pistes del que acabaria passant aquesta setmana.
El 28 d’abril passat, amb una participació molt alta (més del 75%, que ja veurem si es repetirà ara), el PSOE va guanyar les eleccions espanyoles i tenia la responsabilitat de trenar un dels dos pactes possibles per poder governar i cap dels dos ha estat possible, ni el que volia l’ÍBEX i els poders de l’Estat ni el d’esquerres i perifèrics. Incapacitat o incompetència, o irresponsabilitat. Del 2015 al 2019 les decisions i les incapacitats dels presidents de govern espanyol hauran generat més de 700 milions d’euros en despesa electoral. La democràcia té un preu, cert, però els càlculs partidistes, també.
El 28 d’abril tant l’independentisme com les esquerres van treure els millors resultats a Catalunya des del 1977. Som la part del pastís electoral espanyol que som, però aquests resultats a Catalunya són el fre, o almenys el desconcert, dels que tenen com a úniques receptes per a nosaltres la repressió i el tancament del cicle “condescent” i autonòmic de la transició. Espero que en siguem ben conscients, també, en vistes al 10N.
