El desconcert, la irritació i la impaciència provocats per la indefinició de l’assemblea de la CUP de diumenge passat han desfermat novament el gran dubte que sempre ha planat sobre el procés d’independència: si els catalans estem prou preparats per a un projecte d’aquesta envergadura. Hi ha moments en què sembla que seran les nostres pròpies incapacitats i no pas les capacitats dels contraris les que ens conduiran al fracàs. Sens dubte, l’empat a 1.515 de la CUP i tot allò que l’ha envoltat justifiquen un pensament així.
Tanmateix, ens aniria millor posar aquest fet, per rellevant que sigui, en un context més panoràmic. La situació neguitosa viscuda diumenge neix de dues decisions prèvies vinculades al 27-S (podríem estirar el fil més cap enrere, però ens quedarem aquí). Són, en concret:
– La convocatòria d’eleccions plebiscitàries quan tota la informació disponible indicava que encara no hi havia una majoria suficient a favor de la independència. Els càlculs, però, preveien obtenir una majoria parlamentària que podria engegar el procés de desconnexió, amb l’esperança que els divuit mesos estimats per a culminar-lo servirien per a estendre prou el suport sobiranista fins a convertir-lo en indiscutiblement majoritari.
– La reafirmació immediata, quasi instantània, d’aquesta estratègia després de les eleccions, tot i que el resultat no era prou folgat. En fer-ho, només quedava oberta una possibilitat d’articulació de la majoria parlamentària: l’acord entre JxS i la CUP; qualsevol altra quedava automàticament descartada.
Tot el que ha passat d’aleshores ençà en deriva. Últimament, s’han començat a sentir veus crítiques dins del mateix sobiranisme, però no podem oblidar que, durant mesos, els partits i els moviments socials van pressionar sense treva el president Mas perquè impulsés justament aquest esquema: eleccions anticipades, majoria parlamentària, desconnexió en 18 mesos. Algunes crítiques actuals són sobreres per hipòcrites.
En escenaris així, la formació minoritària adquireix una força desproporcionada. Ho hem vist en altres parlaments i en altres moments. Podem opinar -i jo opino així- que la CUP no ha sabut gestionar aquest rol, però tampoc no ens hem de sorprendre que la CUP faci de CUP i es regeixi per una cultura política estranya -en ocasions, fins i tot incomprensible- per a aquells que ens movem pel corrent principal.
Insisteixo que aquest pes de la CUP es deu al “pecat original”. Per això, encara que aquesta formació no hagi estat a l’alçada de les circumstàncies -un parer que comparteixo-, les regles del joc acceptades pel sobiranisme eren aquestes. I és amb aquestes regles que arribem l’estrambòtic resultat de diumenge.
Després de l’empat, JxS ha adoptat la posició més raonable: no fer res. Hi ha una proposta damunt la taula a l’espera que la CUP doni una resposta i encara no l’ha donada. No hi ha altra opció lògica que esperar, encara que s’acosti amenaçadora la data límit per a la convocatòria obligada d’eleccions.
Fem el supòsit que la CUP facilita, finalment, la investidura del president Mas. ¿Ens limitarem a tancar un parèntesi de tres mesos? Espero que no, perquè han estat fecunds en lliçons polítiques i seria desitjable que s’aprofitessin en l’acció dels pròxims temps. És evident que la investidura hauria de comportar, sense evasives, seguir el full de ruta avalat per gairebé dos milions de ciutadans, complir la moció de desconnexió aprovada pel Parlament i aplicar els continguts del pla de xoc ofert per JxS a la CUP.
Tanmateix, amb això no bastarà. Altres iniciatives haurien de complementar-ho. Al meu entendre, tres de principals:
1. Dedicar molts més esforços a ampliar les bases socials pel sí a la independència, sobretot implicant molt més la societat en la definició del país nou. Recordem que l’estat nou és l’instrument imprescindible per a aquest país nou, però en cap cas una finalitat en ell mateix.
2. Col·laborar amb aquelles altres formacions que defensen un referèndum d’autodeterminació acordat amb les institucions espanyoles. Abans de constituir l’estat nou, la qualitat democràtica del procés exigeix un referèndum. Òbviament, no pot quedar condicionat a l’acceptació espanyola, però tampoc cal decartar que pugui fer-se amb aquesta connivència si s’hi avenen. Per tant, hauria de mantenir-se una línia directa de diàleg amb aquells que el promoguin.
3. Constatar que hi ha estructures d’estat que són tan necessàries per a un estat independent com per a un estat federal i, per tant, buscar suports parlamentaris més amplis per a la seva construcció.
En definitiva, eixamplar, eixamplar i eixamplar.
I si la CUP diu que no i anem a eleccions? De bell nou, hauríem de ser capaços d’aplicar les lliçons que podem extreure d’aquests últims mesos. Ens caldria, igualment, fer esforços per a eixamplar els suports, totals o parcials, al procés i per a dissipar qualsevol dubte sobre el principi essencial que ha de ser el poble de Catalunya qui es pronunciï en referèndum sobre el futur estatus polític del país.
A més a més, en aquest supòsit, convindria una ratificació i una rectificació. La ratificació: la unitat d’acció entre les forces sobiranistes, essencialment CDC i ERC. La rectificació: abandonar les presses i assumir una legislatura completa, de quatre anys, per a poder dur a terme amb prou garanties el procés de desconnexió.
D’altra banda, en qualsevol dels dos escenaris, s’hauran de conjugar -i en veu alta- dos altres verbs: regenerar i governar. Tant la regeneració de la vida política -no només dels partits- com l’acció de govern són prioritats que no poden quedar subordinades en les decisions ni sepultades en les comunicacions a la voracitat que, en aquests terrenys, ha mostrat fins ara tot allò que girava al voltant del procés.
Decideixi el que decideixi la CUP, qualsevol esquema preexistent ha quedat tocat de mort i caldrà redibuixar-lo aprofitant tot allò que hem pogut aprendre aquests tres mesos. Si ho fem, no hauran estat perduts.
