La degradació de Miquel Iceta

"Tota la seva acció política és una mascarada que viu de les rendes de pertànyer a un Estat controlat per la ultradreta des del 1939"

Un dels eslògans que més utilitzen Miquel Iceta i Pedro Sánchez per definir-se és que són “progressistes i d’esquerres”. Eva Granados n’està tan enamorada, d’aquest eslògan, que crec que si algú li prengués tindria un xoc emocional. Però és en la persona de Miquel Iceta, en qui em vull centrar, ja que n’hi ha prou d’observar la seva acció política per saber que –com Pedro Sánchez o Eva Granados– és l’antítesi d’allò que proclama ser. Ni és progressista ni és d’esquerres, altrament la seva praxi política seria diametralment oposada. Per què se’n diu, doncs, si no n’és?” Doncs per una raó molt senzilla que la saviesa popular resumeix així: “Mira de què es vanta i sabràs què li falta”.

Com més insisteix Miquel Iceta a voler-nos convèncer que és “progressista i d’esquerres” més palès es fa que no troba ningú que se’l cregui. De fet, és un estirabot que provoca la mateixa riallada que sentir un policia antiavalots proclamant-se seguidor del moviment gandhià. Ni Miquel Iceta ni el Partit Socialista són progressistes i d’esquerres, perquè tota la seva acció política és una mascarada que viu de les rendes de pertànyer a un Estat controlat per la ultradreta des del 1939. Com més lleig és l’individu que tens al costat més formós et veus tu. El problema és que això fa que passis a dependre’n, perquè sense ell la teva lletjor és molt més manifesta. S’explica, doncs, que Iceta i el seu partit pidolin sempre el vot amenaçant que l’alternativa és encara més lletja que ells: “Jo sóc el mal menor. Pensa que si jo sóc horrorós, el del meu costat és monstruós!”.

És només un joc de màscares, perquè, en realitat, Miquel Iceta i el seu partit es passen les legislatures votant pràcticament el mateix que els ‘monstruosos’. Són infinitat les lleis que Aznar, Rajoy i Iceta han votat plegats contra Catalunya. Els brindis, els petons i les abraçades d’Iceta amb Rivera, Albiol, Arrimadas i companyia, més les capçaleres compartides de manifestacions ultranacionalistes espanyoles, convocades per la casposa Sociedad Civil Catalana i farcides de símbols franquistes, en són una bona mostra. Més que manifestacions, els seus aplecs semblen homenatges als morts vivents de George A. Romero.

Els tripijocs per governar l’Ajuntament de Barcelona després de les darreres eleccions municipals ho van refermar. El principi feixista de la Unidad de España –dic feixista perquè és un principi totalitari que no admet rèplica, només la submissió–, va dur Iceta i En Comú Podem –quina gent més falsa, aquesta, Déu meu!– a aliar-se amb la ultradreta de Manuel Valls per impedir que l’independentisme governés la capital de Catalunya. Franco odiava els rojos, és cert, però encara odiava més els independentistes, i aquest odi, compartit per PSOE i En Comú Podem, es manté mig segle després de la seva mort. Recordem aquestes paraules d’Iceta, el febrer d’enguany, negant la possibilitat d’una amnistia per als presos polítics: “És una figura molt excepcional que es produeix quan hi ha un canvi de règim i no estem en aquesta situació”. Té raó, continuem sota un règim franquista l’únic canvi del qual ha estat la ‘camisa azul’. Només cal veure la gestió dictatorial, absolutista, militaritzada i d’absolut menyspreu a Catalunya, al seu president, al seu govern i a les seves autoritats sanitàries que estan fent del coronavirus. Ja ho deia Pedro Sánchez: “Catalunya ens va unir a Rajoy i a mi”.

 

Repeteixo, no ets el que dius ser, ets el que fas; i què fa Miquel Iceta? Doncs tot el que hem dit i moltes altres coses. Miquel Iceta ha viscut del PSOE tota la vida des que va tenir la majoria d’edat. Són molt anys fins avui, certament. Són els anys en què les mans del Partit Socialista, des del Gobierno de España, van quedar tacades de sang amb la creació del GAL, una banda terrorista destinada a matar persones. Iceta, tanmateix, no va estripar el carnet del partit. Són els anys, també, en què, sota el mateix Gobierno del senyor Iceta, es practicava la tortura i a alguns dels torturats, com José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, se’ls disparaven tres trets al cap i després se’ls enterrava amb calç viva perquè no fossin reconeguts. Miquel Iceta, tanmateix, no va estripar el carnet del seu partit. Són els mateixos anys en què el PSOE ha ascendit i honorat torturadors, com el coronel de la Guàrdia Civil, Manuel Sánchez Corbí, condecorat el 2018 pel ministre Fernando Grande-Marlaska. Miquel Iceta, tanmateix, no ha estripat el carnet del partit. Són els mateixos anys en què el PSOE, al costat d’En Comú Podem –el partit d’Asens, Albiach i Colau–, va votar dos cops en contra que s’investigués i es fes públic el full de serveis franquista de l’excomissari i torturador Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño. Miquel Iceta, tanmateix, no ha estripat el carnet del seu partit. I tampoc no ho han fet Asens, Albiach i Colau.

Quan milites en un partit polític que, a més a més, governa un Estat, et fas corresponsable de les seves accions. No hi ha eximent que valgui, altrament la teva paraula i la teva xerrameca de faristol són falsedat sobre falsedat, i la falsedat, en política, és corrupció. En aquest cas, la corrupció de Miquel Iceta. I si a això hi afegim que Iceta està en contra del dret a la llibertat dels pobles, en contra de l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya, i està a favor de tribunals i de lleis franquistes que empresonen persones innocents acusant-les del delicte de posar les urnes, a favor, també, d’unes lleis que tenen empresonada des del 2018 la presidenta del Parlament de Catalunya per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, i a favor, en definitiva, d’un règim espanyol que criminalitza i persegueix la dissidència i viola de manera flagrant els drets humans, és obvi que el senyor Iceta pot ser moltes coses, però mai, mai de la vida, “progressista i d’esquerres”. És dreta pura, dreta de la pitjor espècie, que és la dreta cínica, la dreta covarda, la dreta disfressada, la dreta més perversa.

En allò que sí que ha progressat Miquel Iceta és en la seva degradació política. Amb el pas del temps s’ha anat superant a si mateix en la velocitat de la seva pròpia davallada. Podria ser que, empès pel fervor monàrquic que el caracteritza i en qualitat de guàrdia pretorià de la Casa Imperial espanyola, imités la praxi dels seus membres i ens digués: “Lo siento mucho, me he equivocado; no volverá a ocurrir”. Però no ho crec. Miquel Iceta, avalador bel·licós del 155, és un català que té una missió a complir a la terra, que és la d’impedir, peti qui peti, costi el que costi, que Catalunya sigui lliure. Va arribar al món amb la missió de mantenir Catalunya sotmesa a Espanya i així és com es guanya la vida, sotmetent Catalunya. D’aquí neix la seva necessitat de dir-se “progressista i d’esquerres” i de proclamar-se virtuós. Quina llàstima que l’acompliment de la seva missió no li permeti escoltar el que li diu la saviesa popular: la virtut que et sols lloar és la que més falta et fa.

 

Comentaris