El Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, que quan s’ho proposa també l’encerta, ha impulsat la col•lecció Debat Democràtic. L’obre Defensa de la democràcia, d’Antoni Rovira i Virgili, en reedició conjunta amb l’editorial Pòrtic i la universitat que du el nom d’aquest referent del catalanisme. M’ha arribat fa dos dies. Santa coincidència. La setmana d’una nova agressió pel flanc de sempre a les aspiracions, sempre democràtiques, del poble de Catalunya.
I celebro la coincidència perquè en un context que igual com desnortat i de vol rasant està mancat de referents prou vàlids i de consens, recórrer als clàssics mai no fa nosa. I malgrat el context històric molt diferent en què va ser escrit Defensa de la democràcia, segueixen vigents moltes de les reflexions de Rovira i Virgili, defensor de la llibertat de les persones i dels pobles, i de la seva autodeterminació, com a fonament i expressió de la democràcia.
Passats els anys, ens trobem en el cul-de-sac de sempre. Quina democràcia defensa Espanya? I concretament, a què es refereixen quan miren per exemple al País Basc i prediquen, amb fervor evangelitzador d’aquell que gastaven pels vols del 1492 allà per les Amèriques, que només des de la democràcia i sense violència es pot defensar tot? ¿Quina coherència lliga aquest argument repetit com a mantra per PP i PSOE, quan reiteradament Madrid ignora, quan no humilia i vexa directament, les propostes escrupolosament democràtiques i sovint exasperantment prudents que manen de Catalunya?
Fa més que pena, veure un personatge com Alfonso Guerra, que va haver dimitir enfangat en l’època més negra del PSOE més corrupte, amb la suficiència amb què ahir es mofava de José Montilla. Però la tristor ja és immensa quan saps del cert que l’actual president català no s’hi tornarà. No ho pot fer per disciplina de partit, però més enllà d’aquests factor conjuntural, el més preocupant és veure com a Madrid ens tenen pres el número amb l’argument d’una democràcia que realment ells no defensen com sí que es fa en altres països. I és que Espanya no serà un estat plenament homologable a la resta de democràcies europees fins el dia que no es tregui de la boca paraulotes com això de la “indisolubilidad”. Massa cinisme. Massa inseguretat.
És per això que des de Catalunya, certament com sempre, hem d’anar unes passes per davant dels espanyols. La resposta a la present agressió ha de ser plenament democràtica. No en sabem d’altra. Però a més, hauria de fixar nous horitzons, sense por. Espanya no ens pot donar lliçons en aquest terreny. Catalunya, com Finlàndia i com tants altres països europeus, ha donat sobrades mostres de fins a quin punt supera Espanya en escrupolositat democràtica.
Xoca veure com després d’un nou assalt a la nostra democràcia per part d’Espanya, el nostre president encara surt i diu que vol defensar el “pacte constitucional i estatutari”. Pacte? Quin pacte? I tot seguit crida a capítol als seus socis d’Esquerra perquè “acatin”, i ells han de creure. Aquest és el model de democràcia a què ens obliga Espanya. Però com va dir Rovira i Virgili, “la democràcia és un instrument, no pas de perfecció, sinó de perfeccionament”. No ens canséssim mai de fer servir aquest instrument. La ruta que ara toca és clara: carrer, urnes i acció d’un nou govern decidit a emprendre el camí de l’autodeterminació sense complexos respecte d’una Espanya on els talibans “constitucionalistas” tutelen una democràcia que no és pas la que els catalans i nord enllà defensem.
