Les reivindicacions socials dels metges, professors i estudiants del sistema públic català demostren clarament que els problemes estructurals no desapareixen per art de màgia, però també que el progrés social és una qüestió prioritària per a la societat catalana. El fet que el Govern i els metges catalans hagin pogut trobar un acord és una bona notícia per la ciutadania, però el problema estructural segueix present. I és que el marge actual del minse autogovern català, debilitat pels efectes del 155, dificulta encara més la capacitat de realitzar canvis substancials malgrat els esforços ingents dels ciutadans de Catalunya en matèria fiscal.
De fet, la situació actual és, en gran mesura, deguda al fet que la comunitat autònoma de Catalunya no disposa dels seus propis recursos. És un fet ben contrastat. I això naturalement no vol dir que tot s’hagi fet bé allà on hi havia un cert marge de decisió. Moltes de les decisions que s’han pres els últims anys eren sens dubte millorables. I és que la principal raó per la qual el 80% dels ciutadans de Catalunya vol decidir el seu futur té a veure amb tot allò que ens pot fer progressar com a societat i viure millor. I la immensa part dels ciutadans que defensem l’establiment d’un estat independent en forma de república volem precisament posar les bases d’una societat més lliure, més neta i més democràtica a través del diàleg social.
És més: ens trobem en aquesta situació perquè moltes de les decisions importants de les institucions governamentals d’un Estat, en aquest cas l’Estat espanyol, estan posant seriosament en risc el nivell de benestar dels mateixos ciutadans que diu defensar. Un Estat espanyol que, recordem-ho, està construït a la mida d’una oligarquia eclesiàstica. Un Estat que és capaç de dinamitar els conceptes bàsics de l’estat de dret en nom d’una dogmàtica “unitat de la nació”. Un Estat que pretén criminalitzar un moviment legítim, plural i pacífic. En definitiva, un Estat hereu del règim del 78 que està més preocupat per defensar els privilegis d’uns pocs davant de l’interès general i l’aprofundiment democràtic.
Dit això, no hi ha dreceres en les lluites compartides. És només des de la generositat, l’obertura, el debat pausat i enraonat, l’esperit de diàleg i de la negociació, però també des de la fermesa i la perseverança que podrem posar les bases d’una societat que encoratgi l’emancipació de les persones, parlin la llengua que parlin, vinguin d’on vinguin, estimin com estimin. En definitiva, la República que necessitem construir és aquella que no ataqui judicialment humoristes que es moquen amb una bandera, rapers per les lletres de les seves cançons, ni empresoni a persones per raons ideològiques. I aquesta República, depèn més de les nostres actituds davant de les injustícies que no pas d’un tros de teixit o dels nostres sentiments nacionals.
