Decapitat

"No són els nobles desigs de la bona gent sinó la seva inacció davant la maldat en el món, la que facilita l’aparició i consolidació de les diferents formes de maldat"

 

No tinc cap dubte que la majoria de musulmans del món, fins i tot la gran majoria, lamenten i condemnen una mort tan injusta, cruel i inhumana com la que ha patit, fa just dos dies, en Samuel Paty a la suposadament laica i republicana França. El problema de la bona gent és que llurs accions tendeixen a romandre en l’esfera privada dels bons desigs, les lamentacions i la misericòrdia, elements sempre necessaris però completament inútils per fer front a la barbàrie que avui representa l’Islamisme radical o ahir el Nazisme i altres formes de fanatisme. 

Com en tants conflictes humans, no són els nobles desigs de la bona gent sinó la seva inacció davant la maldat en el món, la que facilita l’aparició i consolidació de les diferents formes de maldat. Tot això, després de veure in situ els “experiments” de la Revolució francesa, ho explicava un ja ancià Burke com si ja presagiés tots els mals del segle XX encarnats pels dos grans totalitarismes mortífers el nazisme / feixisme i el comunisme. Parar la galta certament és un comportament elogiós per a la Ciutat de Déu però a la dels homes la generositat ve després del càstig i l’expiació.  

L’analogia amb els grans totalitarismes del segle XX ve a tomb en relació a què cal fer per combatre una ideologia extrema i sagnant com l’islamisme. Per tots és coneguda l’estratègia -fallida- de les potències europees per contenir el perill emergent de l’Alemanya hitleriana. La famosa política d’apaivagament de finals dels anys trenta va ser un autèntic fracàs, un tret als dos peus de les potències que cercaven consolidar la pau i l’estabilitat en el vell continent. El seu problema, jut com passa ara amb l’Islamisme, va ser intentar acontentar i “apaivagar” a aquell que estava assedegat de sang, fetge i ànimes.  

Per això mateix, cal comprendre, que enfrontar-se amb el radicalisme islàmic no té res a veure a fer front a organitzacions terroristes a l’estil d’ETA, l’IRA o les Brigades Roges. Sense menystenir el dolor i el mal causats, amb aquests hi havia sempre un marge per dialogar i havia una causa política o un raonament ètic –errat o no- que podia, ateses certes circumstàncies, facilitar una efectiva via pacífica de sortida. Amb l’islamisme, com abans amb el nazisme, ambdós terribles fanatismes, aquesta via és inexistent car el que procuren no és altra cosa que l’assoliment de l’hegemonia total i absoluta –el Califat global- i al cost que calgui car la seva força es basa amb un menysteniment absolut de la vida humana i amb un enorme incentiu de morir matant –menyspreu absolut a la vida humana-. És el maquiavel·lisme sàdic portat a les últimes conseqüències.  

 

El genial poeta Baudelaire deia que la gran victòria del diable és fer-nos creure a tots que no existeix. Aquí, davant l’evidència, més que convertir-nos en descreguts el que aconsegueix “el maligne” és fer-nos perdre el nord de vista de les vertaderes implicacions de l’islamisme: això és gènesi i objectius. Per a massa gent, especialment la (falsa) progressia europea però també en no pocs ambients conservadors, l’islamisme és un mer problema de pobresa o una crítica ferotge i reduccionista cap a totes les religions. No són pocs els que ens diuen que la religió cristiana ha fet el mateix, confonent que el cristianisme o el catolicisme sempre ha distingit entre poder religiós i temporal, tal i com pregona la coneguda frase “al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. I sí, certament s’han produït errors, alguns d’ells execrables, però en cap cas formen part de la doctrina dels Evangelis i sí de la categoria humana que com bé diu la dita llatina “errar és humà i perseverar en l’error és diabòlic”. L’Islamisme beu de les fonts poc concretes de molts versicles de l’Alcorà i d’ací justifica la seva brutalitat envers l’altri i la banalitat en la seva percepció de la vida humana. Algú va dir que a l’Islam li manca una Atenes, una Roma i tota una Il·lustració que seguí a l’Humanisme. I no li falta raó a semblant tesi avui obviada per molts polítics i intel·lectuals europeus per por al que els pugui passar o, pitjor encara, el que els puguin dir. Fent-ho, rumiem-hi fan que la causa de la llibertat i contra el fanatisme religiós, esdevingui la causa de l’extrema dreta quelcom que ens fa mal a tots perquè substituïm un mal per un altre, potser no tan terrible però igualment perillós i indigne. 

 La resposta de la societat ha de ser molt clara: o ells o nosaltres. I òbviament entre el "nosaltres" s’hi ha de comptar aquesta gran majoria de musulmans que rebutgen i lamenten aquests actes destinats no només a dividir sinó, a ser possible, enfrontar les societats humanes com passà en els trenta del proppassat segle XX. El silenci ja fa temps que es va convertir en sinònim de complicitat i recordem que aquest és un virus molt més perillós que el maleit COVID 19. Ja no podem posar més el cap sota l’ala o mirar cap a un altre cantó. Avui ha estat França però demà pot ser qualsevol punt del globus i recordem que Ripoll –no era el bressol de Catalunya?- hi passa el Ter i el Fresser no pas el Tigris i l’Eufrates.  

Acabo: si algú vol saber què és l’islamisme, que parli amb àrabs i individus d’altres ètnies habitants de l’Orient Mitjà que no professen la majoritària fe mahometana. Els podran explicar què és un estat confessional de veritat, què vol dir un estat laic en un país àrab pels no musulmans i les vertaderes implicacions de la injustícia religiosa des de la discriminació de tot tipus fins la persecució i mort. Moltes vegades reclamo des d’aquestes ratlles, davant conductes que entenc poc constructives, allò del prou de fer mal a Catalunya, avui essent més atrevits direm que prou de fer mal a la humanitat. Amèn i In-xa-Al·lah. 

 

 

Comentaris