DECADÈNCIA CATALANA

"Valors com l'autoexigència han desaparegut per donar pas a l'exaltació de la mediocritat – amb exemples com el President de la Generalitat. A més, la corrupció generalitzada ha disparat el cinisme de moltes persones i ha fet decaure la confiança en el futur del País"

Molière, el cèlebre i càustic dramaturg i actor francès del segle XVII, féu una crítica mordaç de la societat francesa de l'època. En concret, a El Misàntrop, Molière hi retrata un individu – Alceste – paradigma de l'aversió al tracte de les persones. En realitat, Alceste mostra una moralitat inflexible que el condueix a detestar la falsedat i la hipocresia de la societat; així doncs, el protagonista de l'obra esdevé una víctima de la seva defensa de l'honestedat i la transparència.

Jean-Jacques Rousseau, coetani de Molière i ferm detractor del teatre, va criticar Molière i El Misàntrop en la seva famosa Lettre a M. d'Alembert sur les Spectacles. Rousseau – un sever calvinista ginebrí – considerà que l'obra de Molière menyspreava les virtuts d'Alceste i propugnava un missatge contrari a la moral ja que, segons argumentà, Alceste era ridiculitzat per la seva defensa de la decència mentre Philinte – un manipulador faceciós – hi sortia representat com un ésser d'intel•ligència superior.

La Catalunya liberal guanyà empenta gràcies a l'adaptació autòctona de l'ètica protestant. És a dir, sense necessitat de ser calvinistes com Rousseau, els nostres avantpassats foren capaços de guanyar autoconfiança gràcies a una recerca sostinguda de la prosperitat; en efecte, els nostres besavis – sovint esquerps, estalviadors, ascètics, emprenedors, honrats i individualistes – van aconseguir fer del Principat una de les nacions més riques d'Europa.

La Catalunya contemporània viu, en gran part, de les rendes obtingudes mitjançant el sacrifici de les generacions anteriors. No obstant, a mesura que hom s'ha anat allunyant del catalanisme liberal, també ha augmentat la seva fatxenderia, ostentació, superficialitat, informalitat i ganduleria. Ara bé, mai com ara havíem estat tan "simpàtics" i, sobretot, "optimistes".

Catalunya està experimentant temps de crisi profunda de forma merescuda. La nostra societat civil ha perdut el múscul econòmic i l'autoritat moral d'antany. Hom es pregunta si està esguardant un cementiri d'elefants quan és testimoni del lliurament del Premi Planeta, les trobades del Patronat del Palau de la Música catalana o bé els actes a l'IESE demanant el control de l'aeroport del Prat.

Valors com l'autoexigència han desaparegut per donar pas a l'exaltació de la mediocritat – amb exemples com el President de la Generalitat. A més, la corrupció generalitzada ha disparat el cinisme de moltes persones i ha fet decaure la confiança en el futur del País.

No obstant, cal no perdre l'esperança. Avui, com fa cent anys, Barcelona roman més a prop – ni que sigui geogràficament – de Ginebra, que no pas de Sevilla. És imperatiu retrobar el camí perdut tot afirmant la nostra ètica catalana; ens hi juguem el futur.

 
 

Comentaris