Hi havia una vegada els mítings, després les sales de premsa, i avui les xarxes.
Hi havia una vegada, doncs, les places i els locals plens de gent escoltant, mirant i sentint, després les periodistes i els periodistes amb les seves càmeres, gravadores i programes d’edició a punt, i avui el dispositiu a la mà. O a la butxaca. Vibrant (això sí).
Tot sembla indicar que, en aquest conte, la política acaba fent-s’ho sola.
Fa molts i molts anys, a l’Argentina, Eva Perón, a la Plaza de Mayo deia, davant milers de persones, coses com: “mis queridos descamisados: es este un día de muchas emociones para mí. Con toda mi alma he deseado estar con ustedes y con Perón…” i, val… potser no calen ni l’amor militarment romàntic ni el pa(ma)ternalisme d’Eva, però em serveix l’exemple perquè circulaven paraules i gestos d’emocions, de sentiments, en una distància prudentment curta entre homes, dones i ella, allà, a la plaça.
Se’n fan, sí, de mítings i d’actes, avui, aquí, però tinc la impressió que ?així com en un temps va arribar a ser més important allò que es deia a les sales de premsa de les institucions que allò que es debatia als seus salons de sessions, a fi d’aconseguir-ne el titular? avui massa política (de partit, institucional, social, etc.) es mou més còmodament dins uns quants caracters ?espais inclosos?, d’un post, o del diàleg simbòlic dels m’agrada, que dins la distància prudent amb la gent. I crec que dins el joc de la sobre-interpretació de la interacció a les xarxes s’escorre el sentit mateix de la política: la relació.
No m’agraden les crítiques entre partits dins les xarxes, ni els desafiaments dels líders fets tuit. No m’agraden els m’agrada compulsius, ni el compromís del retuit o el posat partidista de no fer-lo. No m’agrada no saber qui llegeix, ni quins ulls posa en fer-ho, no m’agrada la política de mòbil.
La política que es mou per la xarxa arriba a molta més gent, definitivament, però no n’estic convençuda, que sigui més humanament.
