No sé per què però els socialistes tenen una predilecció per fer actes transcendentals al Saló del Tinell. Aquest Saló, organitzat en un seguit d’arcs de mig punt, és l’estança més emblemàtica del Palau Reial Major, residència dels comtes catalans des del segle XIII fins a principis del segle XV, amb la bella torre-mirador del rei Martí a un costat. Només entrar a la plaça del Rei es percep la majestuositat de la història. De vegades no sé, perquè amb els socialistes no se sap mai, si els agrada per això o bé perquè, aconsellats pels seus historiadors de referència, volen ressaltar la “modernitat” borbònica, ja que després del setge de Barcelona de 1713-1714 s’instal·laren al Palau part de les tropes filipistes fins al 1720.
Sigui com sigui, el 2003 els socialistes van escenificar al Tinell el pacte a tres bandes amb ERC i ICV-EUiA per formar el primer tripartit. Divendres passat van tornar-hi, però amb la tropa minvada per les baixes dels protagonistes de llavors, per mostrar el seu suport a l’encaix amb Espanya en la presentació pública de l’associació “Tercera Via”, “que neix de la necessitat de trobar una sortida realista a l’actual situació d’atzucac o bloqueig en la relació institucional i política de Catalunya amb la resta d’Espanya”. El llenguatge no és mai neutre i en aquest paràgraf tan sintètic hi ha tots els vicis de sempre. Típica fraseologia d’aquells per als quals la “identitat nacional” no té res a veure amb la sobirania ni amb la nació, que eviten de designar.
A les primeres files hi havia l’expresident de la Generalitat, Jose Montilla; l’exprimer secretari del PSC, Pere Navarro; el portaveu del PSC al Parlament, Maurici Lucena; l’alcaldable pels socialistes a Barcelona, Jaume Collboni; la regidora socialista Assumpta Escarp i també el vicepresident primer de l’entitat unionista Societat Civil Catalana, Joaquim Coll, crescut sota la protecció de la Diputació de Barcelona quan estava dirigida pels socialistes, i avui aliat del PP i C’s en la croada unionista. Tot per Espanya.
Al convit del Tinell no hi podien faltar destacats militants d’UDC propers a Josep Antoni Duran i Lleida: l’exdelegat del govern a Madrid Jordi Casas —aplaudit per la seva presència encara que sigui un senyor més de dretes que Felip Puig, posem per cas— i l’exconseller de Treball Ignasi Farreres, a qui van encausar pel cas de corrupció derivat del finançament il•legal del democratacristians però que en va ser absolt. Entre el públic també hi havia velles glòries del socialisme català, començant per Gonzalo Bernados, avui tertulià a preu fet, que va deixar anar la frase de la nit, que venint d’ell fa riure a tots el que el coneixem: “El debat no és independentisme sí o no, el debat és dreta o esquerra”. Ostres, un unionista que coincideix fil per randa amb els sobiranistes que propugnen no sé quantes llistes amb la coartada del debat ideològic.
Entre els signants del manifest fundacional de la nova associació unionista hi ha un munt de personatges que sempre s’han mogut en l’àmbit socialista: l’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, Xavier Roig (el que treballava pels Maragall); els periodistes Margarita Riviere, Enric Sopena, Andreu Missé, Siscu Baiges, Manel Manchon, Rosa Cullell, Xavier Sardà, Toni Bolaño i Jordi Garcia Solé, presentador de l’acte; l’actual secretària d’organització del PSC, Assumpta Escarp, o els exdiputats socialistes Higini Clotas, Anna Balletbò i Albert Solé. També hi eren, de bracet de la plèiade socialista, el catòlic Daniel Arasa i el neocatòlic Arturo Sant Agustín, als quals acompanya Carlos Jiménez Villarejo, que està en la salsa de la casta i de l’anticasta de Podemos segons si es tracta de defensar Espanya o no, ja que no fa fàstics de coincidir amb Josep Ramon Bosch, un dretà extremista reconegut i actual president de SCC, i amb l’inefable comte de Sert, que no renuncia al títol nobiliari ni per anar al bany. I entremig de tot ells, Josep Maria Sala, el sempre fidel servidor del que faci falta per la causa socialista, fins i tot de menjar-se els “marrons”.
Aquesta associació planteja, curiosament, el mateix que va proposar Miquel Iceta en la seva conferència, que és la proposta estrella dels socialistes quan són a l’oposició: la reforma de la Constitució. El manifest fundacional no ho diu d’una manera tan clara, perquè és força lleuger i vague, i tanmateix hi diuen: “Estem convençuts que som una gran majoria els ciutadans que desitgem reformar en positiu el projecte democràtic i plural d’Espanya i que estem disposats a reconèixer i impulsar un projecte futur on càpiga tothom. Es tracta de la Tercera Via dels que volem, mitjançant el diàleg, arribar a un acord que assoleixi una solució àmpliament compartida, real i possible.”.
Els seré franc. Si bé és veritat que la independència de Catalunya és un objectiu difícil d’assolir, la Tercera Via és directament una presa de pèl. I no tan sols per una evidència que és fàcil de constatar, que ni el PP ni Mariano Rajoy tenen cap intenció de reformar ni una coma de la Constitució de 1978, sinó perquè els socialistes han tingut dues oportunitats molt bones al capdavant del govern, que en conjunt sumen 21 anys dels 36 que portem de democràcia, per fer l’Espanya federal que ara prometen. “El prometre no fa pobre” deu pensar ara Josep-Lluís Carod-Rovira, tan enganyat com Artur Mas per l’últim prestidigitador socialista, José-Luis Rodríguez Zapatero, que va prometre l’oro i el moro l’any abans d’entrar a governar el 2004.
L’escenari del Saló del Tinell deu ser una d’aquelles dimensions espacials que s’han convertit en grans arguments de la literatura fantàstica, l’art i, sobretot, de les teories científiques. Ho dic perquè proposar com a solució al plet sobiranista allò que no es va fer el 1982, perquè l’herència del 23-F va acabar amb el “cambio” almenys en aquest sentit, ni el 2006 o el 2010, diferint les culpes del fracàs de l’Estatut al PP, és senzillament una història de ciència ficció. Un gran engany. La dimensió desconeguda.
