De Raül Romeva a J.A. Duran i Lleida

"Són temps de sí i no, de claredat i de coherència"

La coherència és un valor a l'alça. Raül Romeva ha fet públic que abandona ICV per no compartir l'objectiu que aquest partit s'ha traçat respecte al futur de Catalunya com un "estat lliure i sobirà dins d'Espanya". Lògicament, si tu desitges la independència del teu país, la resposta que com a partit dóna ICV és, diguem-ne, inquietant i decebedora.

Una de les grans aportacions del procés de la independència de Catalunya ha consistit no només en obligar a concretar les propostes polítiques, sinó també en infiltrar en el llenguatge una claredat inèdita. Anys d'autonomisme i peixalcovisme havien acabat per generar una neollengua que permetia anar tirant dins de la gàbia espanyola fent veure que no es deia el que realment es volia dir. Tot això s'ho ha endut pel davant el procés, i les conseqüències, pels ciutadans, són d'haver-se obert les finestres i deixar passar l'aire. Ja no és possible aferrar-se a la neollengua, perquè el rei va despullat i ara ho sabem. El cas d' ICV i l' "estat lliure i sobirà dins d'Espanya" n'és un magnífic exemple. Tots els partits que pretenguin continuar en la indefinició respecte al futur de Catalunya, o evitar comprometre's, hauran de passar pel mateix sedàs. I em sembla molt bé. La propera peça que ha de moure fitxa és UDC.

No hi ha cap dubte -i en això és d'una coherència innegable- sobre el posicionament del Sr. Duran Lleida, contrari radicalment a la independència de Catalunya. S'ha expressat reiteradament en aquesta opinió, la qual cosa, en aquests moments, genera permanentment una ombra de dubte sobre la tasca del govern presidit pel Sr. Mas. Al meu entendre, és d'un gran perjudici, especialment quan ataca el cor central del que el president es proposa: convertir les eleccions del 27S en plebiscitàries. Les seves darreres manifestacions carregant contra el Diplocat, per exemple, són difícilment -o molt fàcilment- explicables, per algú que, a més, és el president de la Comisión de Asuntos Exteriores del Congreso de los Diputados, representant, doncs, del Regne d'Espanya a l'exterior.

En poques setmanes, els militants d'UDC seran cridats a definir-se sobre quin és l'ideal que volen defensar pel seu país. Lamentablement, això no s'ha fet abans i, com és conegut, ha generat que militants destacats del partit l'anessin abandonant (col.lectiu El Matí, Josep Maria Vila d'Abadal, etc.). Però repeteixo, són temps de sí i no, de claredat i de coherència. Per tant, es produirà una decisió que pot donar lloc a les següents combinatòries:

  1. Els militants d'UDC defineixen clarament que volen una Catalunya independent. En aquest supòsit, per pura coherència, el Sr. Duran Lleida no podria continuar al capdavant d'UDC. Es repetiria el cas d'Anton Cañellas, que va abandonar UDC per constituir UDC - Centre Ampli , que després acabaria pactant amb la UCD d'Adolfo Suárez.
  2. Els militants d'UDC no defineixen clarament la seva posició, i opten per una via "ICV" ( estat lliure dins d'Espanya, confederació, etc.) Aleshores, el que no és possible és el pacte amb Convergència, que ja ha dit que anirà amb un programa per a la independència, lògicament i coherentment perquè el 27S seran unes eleccions plebiscitàries sobre la independència o no de Catalunya.
La coherència, doncs, truca a la porta d'UDC. Sóc confiat i optimista, perquè estic convençut de la fidelitat dels militants d'UDC a l'ideal pel qual Carrasco i Formiguera va lluitar tota la seva vida: la independència de Catalunya. Ells tenen la paraula.

 
 

Comentaris