A qui serveixen i de qui són els Mossos? A qui obeeixen realment? Són preguntes que sorgeixen a mesura que diferents comandaments van desfilant pel judici de la ignomínia i l’escarment. Però les preguntes es poden plantejar també pel que fa a la policia espanyola o al cos paramilitar de la Guàrdia Civil. Les estratègies personals de defensa i d’acusació s’entenen perfectament i convé posar-les entre parèntesis: el marc del judici no és el millor per a debats teòrics, perquè el que està en joc són coses molt bàsiques i serioses.
Tanmateix, a mesura que avancen les sessions, es va eixamplant el dubte sobre el paper real de les policies en una crisi d’Estat com la que tenim oberta en canal. Sí, clar, hi ha unes lleis, unes autoritats, uns «operatius», uns protocols i tot el que es vulgui, però… Qui manava? Els fiscals i els jutges. I això val per a Mossos, policia espanyola i paramilitars, tot i que en aquest darrer cas està claríssim qui és el seu comandament suprem.
El que estem veient és una exhibició obscena al voltant de qui tenir poder realment sobre els policies i paramilitars. En un cas, per inhibició del govern Rajoy. En l’altre, perquè una policia autonòmica no deixa de ser una policia estatal. Els que manaven eren els fiscals i jutges, que decidien estructures de comandament o de «coordinació», definien objectius i s’erigien en totpoderosos senyors del monopoli estatal sobre la violència.
Per descomptat, repeteixen una vegada una i altra, tot això es fa dintre de la llei. Això que no falti. Però quan tantes vegades s’ha de repetir que només es tracta de complir la llei, com si fos una mena de veritat absoluta i no un interessant sistema ple de contradiccions, equilibris i matisos… En qualsevol cas, a partir de lleis elaborades per òrgans de representació democràtica -fet innegable-, assistim a una escenificació pornogràfica del «Govern dels jutges» que no només decideixen què cal fer, sinó que després jutgen si s’han complert les seves ordres.
El truc, obvi però refinat, rau en el concepte de «policia judicial», que ha esdevingut un sinònim de «policia d’excepció». Quan els policies fan de policia judicial, que s’aparti tothom, perquè els altres dos poders, l’executiu i el legislatiu, perden el control que en teoria els correspondria.
Estan en joc, clar, diferents concepcions de la funció policial. La més brutal i la més serena, la més primitiva i la més europea. El contrast és evident: la cultura democràtica dels Mossos, tot i això admet moltes matisacions, és a anys llum de la policia estatal i dels paramilitars. Però la qüestió de fons no és un amable debat sobre models policials, sinó a qui serveixen els policies. Sí, clar, ja ens sabem la lliçó: a la societat, a través de les lleis i tot això que sona tan bé i té tantes excepcions i tantes zones d’ombra.
N’estem veient una, que permet intuir una tendència de futur: la policia en mans absolutament dels jutges, que fan i desfan, sota l’empara del temor reverencial que inspira la llei (metàfora de la força que pot imposar-la), lluny de qualsevol control democràtic directe. La policia espanyola i la Guàrdia Civil, a les ordres dels jutges, amb ministres i altres autoritats en clamorós fora de joc, que ja els convenia, per amagar la seva irresponsabilitat i la seva incompetència. I pel que fa als Mossos, exactament el mateix, però amb un detall no gens menor: són la «policia de Catalunya», sí, però no ens passem de lirismes i metàfores patriòtiques, perquè en realitat són una policia delegada de l’Estat i es deuen, en darrera instància, a l’Estat. Els Mossos són seus i punt.
Aquí es dibuixen els límits de l’autonomisme (magnificats per l’hàbil propaganda del pujolisme, que venia una Catalunya quasi independent) i els límits de la democràcia espanyola, també hàbilment camuflats sota les bondats de la divisió de poders, la independència judicial, la monarquia constitucional i altres mandangues per l’estil.
Tenim l’Estat dintre de la Generalitat, per una banda, i l’Estat dintre de l’Estat, per l’altra. I a més, en una qüestió clau, que s’escapa del control de les institucions democràtiques (millors o pitjors, però democràtiques) i de la ciutadania davant la qual responen aquestes: el poder nu, el monopoli de la violència i de la coacció.
El judici punitiu, plantejat en obscures instàncies estatals com una màquina piconadora de temptacions separatistes, amb la finalitat última de domesticar i esterilitzar definitivament el catalanisme, ens revela una inquietant tendència: l’Estat de Dret substituït per l’Estat dels policies, dels jutges, dels fiscals, dels paramilitars… N’estan aprenent, els agrada com sona, els excita la imatge que projecta i estan convençuts que, si no fos per la sempre sediciosa Catalunya, Espanya s’empassaria el nou model: l’Estat «mordaza» que es blinda per posar el morrió definitiu, allò de «atado y bien atado» pels segles dels segles. El gran obstacle, sempre, són els emprenyadors catalans…
