De què negociem, Europa?

"Catalunya no pot esperar res d'Europa?"

Estar units és bo: però ser lliures sembla una opció encara més defensable. L'apel·lació al diàleg en el cas català ja s'ha convertit en un tòpic, i ens hauríem de demanar si arribats a aquest punt ja no és millor fins i tot declarar-se lliure de l'obligació de parlar de qualsevol cosa…

Independitzem-nos de la necessitat de fer el pallasso; independitzem-nos del diàleg, sobretot quan aquest no ha de servir de res. Ara mateix, diàleg vol dir: negocieu un intercanvi: que renunciïn a la independència a canvi del que obtindrien mitjançant la independència. I Europa que es fa l'orni, i Europa que busca la tranquil·litat de no haver de fer res. ¿Pot donar Espanya allò que Catalunya necessita? Si no és així: ¿de què parlem quan parlem de diàleg?

Tota negociació es basa en la idea que algú pot fer una cosa per tu, a canvi que tu facis alguna cosa per a l'altre bàndol. El joc no té més secrets. Dialogar vol dir: cedir a canvi d'alguna cosa. ¿Què cediria l'estat espanyol? ¿Què cediria Catalunya? ¿Pot donar-li Catalunya alguna cosa a l'estat que aquest ja no posseeixi?

L'únic versemblant és que Espanya cedís la Hisenda; i Catalunya cedís el dret a decidir, almenys el tragués de l'agenda política a curt termini. Jugar amb la sobirania és arriscat; però alguna de les afirmacions del ministre Margallo —que Catalunya hauria de subscriure de nou 14.000 tractats internacionals— són mentida. Això ho sabem tots els estudiants de dret internacional: en cas de secessió, l'estat que s'origina hereta la subscripció als tractats internacionals… Algú que pretén el càrrec de ministre no hauria de dir tantes mentides.

"Línies vermelles": aquests són els límits del diàleg. Amb Espanya es pot negociar tot: menys la pròpia Espanya. És una mena de fal·làcia, de mala fe argumental: parlem sobre la manera de mantenir-vos dins la gàbia, alhora que sembla que parlem de llibertats, de democràcia i de Constitució. Tot plegat és molt arriscat: estic cada dia més segur que, amb una gent com aquesta, veurem escenes grotesques, ara més pujades de to per culpa de les noves formacions polítiques que es perfilen a les fotos, tots aquests ratpenats espanyolistes que s'han adonat que el DNI espanyol està tan ben plastificat que amb una mica de força el pots convertir amb una arma homicida. Hi ha senyores que entre llei i llei degollen un gat amb una sentència del Suprem.

Oh, Europa… Em fa molta gràcia aquesta idea de terra promesa de les llibertats en què hem convertit Europa, la Unió i tota la martingala burocràtica de l'euro i els seus representants. Tot això em sembla molt bé: com a projecte i com idea. Però la realitat és la que és, i la història de la infàmia europea és horrorosa, vomitiva, esfereïdorament acarnissada contra tota mena de llibertats. Europa —encara— és sinònim de carnatge, almenys fins que passin dos segles més de pau i prosperitat, i no s'equilibrin els últims dos segles de camps de concentració, persecució i fosses comunes, guerres civils i mundials, comunistes i feixistes i ara els nous populismes infantils i infamants, que han heretat les mateixes ganes de gresca.

Europa és això —Ucraïna agonitzant a les seves portes—, per aquest motiu els més intel·ligents partiren cap a Washington, cap a les costes de Nova Anglaterra. Molts dies tinc por. Espanya m'espanta, Europa m'espanta: sento que aquí ens queden quatre dies de pau i llibertat. Cada pedra d'Europa encara parla més d'opressió i mort que no de pau i llibertats.

¿No és veritat que l'exili sembla una idea més factible que no la Catalunya independent i pacíficament emancipada? Trec la pols a les maletes. Espanya és un monstre amb halitosi, la filla retardada d'un continent que no s'ha pres encara la medecina liberal. La veritat és que si no tenim més por és perquè som europeus, portem la sang i la tragèdia a la sang i ja ni ens adonem del despotisme.

Perquè Europa és un mite: un conte de fades que ens expliquem mentre posem Mozart a tot drap i fem veure que els Assaigs de Montaigne han tingut més força que el Mein Kampf.

Europa fa fàstic —molt sovint—: que Catalunya vulgui votar i Europa miri cap a un altre costat és una porqueria. Hauríem de voler sortir d'Europa —com volem sortir d'Espanya—, i per molts motius. Europa es va crear per impedir noves batusses com les de 1918 i 1945, però no és un exemple de res, a dia d'avui. Europa hauria de tenir un exèrcit propi, un sistema de sancions i de vigilàncies, i vetllar per la democràcia i la pau arreu del món, al costat dels que nord-americans, que porten la llum a la cova dels imbècils. L'antiamericanisme europeu és un símptoma més d'aquesta rèmora tràgica, obscurantista i covarda.

Europa és un somni, un malson que encara volem oblidar. Europa no sap defensar el millor de la seva tradició: els drets democràtics, les llibertats, Europa només mira per l'euro i perquè els francesos conservin el seu foie en una bona nevera alemanya.

Això és Europa, i un plegat de polítics de segon ordre que no sabem què fer amb la seva ànima rebregada, confosa en un món ple d'indis, brasilers i xinesos que ja s'han menjat el món entre nosaltres ens mengem quatre cereals subvencionats i anem llegint novel·les nord-americanes. L'esperit d'Europa és una facècia: demagògia. Tecnocràcia i irresponsabilitat. Que Catalunya no pugui esperar res d'Europa hauria d'entristir-nos, mentre ens acabem de pensar a qui hem de votar a les eleccions al Parlament Europeu…

 
 

Comentaris