El meu primer petó va ser sota l’aigua – encara que no va ser dels de veritat-. I també va ser sota l’aigua la primera vegada que em vaig estar a punt de morir. El mateix que em va fer el petó, em va explicar que sota l’aigua es podia respirar. Va ser llavors que vaig aprendre que hi ha gent que inevitablement, quan estima, té la necessitat de fer mal. Potser per això a vegades tot és tan confús. Potser per això a vegades no s’entén res. Potser tot ve d’aquell primer petó sota l’aigua. Aquella petita rebolcada humida explica perquè sempre he mantingut una relació especial amb les piscines – i amb els petons-. M’agraden els petons ben fets. I mullar-me del tot. D’alguna manera tirar-se a la piscina és com viure la vida. S’ha de fer de cop i de forma intensa. No es pot anar entrant i sortint d’ella –la vida- constantment. Ni tampoc mullar-se només a mitges. Perquè si no, no t’assabentes de res.
- CA
