Aquests dies hem tornat a sentir l’amenaça de la maledicció dels passos al costat i les papereres de la història. Per sort o per desgràcia, els catalans ja tenim experiència en aquest tipus d’afer. A tots ens sembla que aquesta “pel·lícula”, ja l’hem vista. Però ens faríem un flac favor si ens acostuméssim a aquest tipus d’accions que no van més enllà del “postureig” i que no aporten res de bo a un panorama ja prou complex.
Tothom pot interpretar els passos com bonament vulgui. Fins i tot des del Partit Popular s’apuntaven l’èxit del “Pla Moncloa”. Caram! I ens volen fer creure que a Espanya existeix la separació de poders…
Que cadascú interpreti el gest de Puigdemont com vulgui, però entre tots hem de saber fer l’esforç d’entendre que, el que ha fet el President –i així ho va expressar ell mateix- ni és un pas enrere, ni planteja un pols de desobediència a l’Estat.
No hi ha cap pols amb l’Estat. Hi ha una postura ferma per defensar una democràcia en hores baixes. I, per aconseguir-ho, no hi ha millor estratègia que deixar al descobert les vergonyes d’una part de l’Estat que encara lamenta haver d’acceptar la transició del café para todos i que està disposada a sacrificar l’Estat de dret a canvi de la unitat de la pàtria, tal i com ens va recordar el cap de l’operatiu de les porres, Diego Pérez De los Cobos: “El valor primordial era el cumplimiento de la ley por encima de la convivencia ciudadana“.
El cap de la llista independentista més votada, comptant amb els vots suficients per ser investit president en sessió parlamentaria, no pot venir a Catalunya. El busquen en maleters i avions privats per portar-lo a la presó, no fos cas que l’investissin.
Davant d’aquest panorama, el President Puigdemont, en qualitat de cap de Junts per Catalunya, renuncia al seu nomenament en favor del numero dos de la seva llista que, recordem-ho un cop més, és Junts per Catalunya, i no Junts pel Sí.
El candidat, ara, és en Jordi Sánchez, un home de pau que uns han tancat a la presó i uns altres volen enviar a la paperera de la història alimentant el discurs dels qui veuen divisió entre els independentistes, que són els mateixos que desitgen seguir aplicant el cop d’estat d’un Estat que ens tracta a cops.
Que farà el Suprem davant d’un candidat en presó preventiva que, tenint tot el dret d’un diputat electe, ha estat designat per ser el proper President de Catalunya? Impedirà a l’organitzador de les manifestacions més pacifiques mai vistes assistir al debat d’investidura com si va poder fer en el seu dia un membre d’ETA? Ah, és clar, a en Jordi Sánchez sí, que té majoria suficient per ser escollit. “Con la democràcia hemos topado“.
Dijous passat, el Parlament de Catalunya va restituir el 130è president de Catalunya, Carles Puigdemont. Va ser un acte simbòlic, sí, però d’una potència inqüestionable. Va ser la demostració de l’existència real –no simbòlica- d’una majoria independentista que es va imposar contundentment a aquells que confonen ser la llista més votada amb guanyar les eleccions. És clar, però, que a l’Espanya que es resisteix a abandonar el seu passat en blanc i negre, de res no serveix tenir una majoria absoluta en un Parlament. Tant se val que unes eleccions convocades per ells mateixos els enviïn al Grup Mixt amb quatre diputats i aboquin un resultat que permeti designar un president, si aquest president no compta amb el vist i plau de Soraya Sáenz de Santamaría i l’aval de la presidenta de Tabarnia.
No, no és moment de treure les papereres. És el moment de plantar cara junts a aquells que consideren que un crit de llibertat és un acte de “sedició”, i que amenaçar al President de Catalunya des d’un tanc de l’exercit és una broma. Que no sigui la pròpia història qui ens enviï a tots plegats a la paperera.
