DE LLENGÜES

"Aquí ens trobem senyorets pijos defensant immigrants per tal que la seva llengua, l'espanyola, no retrocedeixi"

Dues mares amb sengles criatures seuen juntes en un parc públic. La primera sent astorada que la segona parla en català al seu nen i que aquest li contesta en català. "Eso se lo debe haber enseñado usted", diu acusadora. "Doncs sí, com vostè li ha ensenyat castellà al seu fill". "¡Pobre niño!". I se'n va. La percepció d'aquesta dona és que el català és imposat. Tant se val que es tracti de la pròpia mare, és a dir, la llengua materna: la seva percepció és que el castellà és "natural", i el català, imposat. I la realitat no la farà canviar d'idea.

En un dels molts xats que corren per Internet, de signe espanyolista, vaig llegir que un individu, l'agressivitat del qual només es pot comparar a la seva primarietat, deia: "Si quieren la independencia [els catalans], que se vayan. Pero el territorio, no: el territorio es espanyol, por derecho de conquista". No és la mateixa cosa la que revela la primera anècdota i la segona. De llengües, tots podem opinar, perquè nosaltres, els parlants, som el seu subjecte actiu. La llengua és només un model, que serveix de referència als parlants. Sobre el dret de conquesta... ¿els aliats tenen drets territorials sobre Itàlia i Alemanya?

La llengua catalana compleix una doble i conflictiva funció; una, la de totes les llengües, com a vehicle de comunicació; dues, com a signe d'identitat. I aquí ens trobem senyorets pijos defensant immigrants (no la seva situació laboral, ni els terribles tràngols que van passar en emigrar) per tal que la seva llengua, l'espanyola, no retrocedeixi. I tanmateix, si fem avançar el català, com hem de fer, el castellà retrocedirà.

Vull fer constar, però, tot i saber que és el català el que retrocedeix, que les xifres no sempre són objectives: com diu molt bé Enric Larreula a Dolor de llengua, el catalanoparlant "sent" més el castellà, i es lamenta de la escassa presència del català; el castellanoparlant, però, "sent" més el català i clama per la precarietat (!) del castellà. És subjectiu i, per tant difícil de mesurar. Com passa al País Valencià, on la gent catalanoparlant tendeix a adreçar-se en castellà als forasters i per això hom té la impressió que s'hi parla molt més castellà del que en realitat es parla. 

Un embolic, sí senyor.

 
 

Comentaris