Vist a certa distància sembla evident que Ximo Puig i Mónica Oltra han aparegut com les persones que han liderat el canvi al País Valencià. Vist de més a prop i amb cert detall, el tema és més complex i requereix matisos i explicacions. De fet la controvèrsia generada per l’entrega del premi de la Fundació ?Broseta ?a Societat Civil Catalana?, SCC, al Palau de la Generalitat valenciana, de mans del propi president, ha posat al descobert algunes qüestions que convé remarcar.
No és sobrer recordar en primer lloc, que l’actual Govern valencià, sorgit de l’Acord del Botànic entre el PSPV/PSOE, Compromís i Podem va estar a punt de no tancar-se, donat que, paral·lelament, es va estar negociant un acord entre el PSPV/PSOE i Ciutadans amb el ?vistiplau ?del PP. El PSPV va arribar a trencar les negociacions amb Compromís, fins al punt que hores abans de la signatura pública de l’acord del Botànic, Ximo Puig no li agafava el telèfon a Mónica Oltra. És cert que un tema important en litigi era, en aquell moment, qui ostentaria la presidència, però també era? un avís ?que el PSPV/PSOE era (i és) un partit d’ordre espanyol i espanyolista i que no acceptaria veleitats de caràcter valencianista. Va ser l’espenta de la gent, primer votant canvi i després expressant de mil formes diferents la necessitat de consumar-lo, la que va fer decantar-se per la?fòrmula?del Botànic. Els partits es van limitar a canalitzar aquesta voluntat popular.
Les diverses lectures que es fan sobre una possible tàctica acordada entre els socis del govern del Botànic, en el sentit de no donar arguments anticatalanistes al PP i a? Ciudadanos, però que en el fons i per darrere es va treballant a favor del País Valencià, i que?si no ?e s?fa més és per a no despertar la ?bèstia ?blavera, és al meu modest entendre i pel que respecta almenys a la cúpula del PSPV, una il·lusió autocomplaent, com diversos fets han vingut a demostrar. El més destacable de tots: l’ignominiós tancament de files amb el Govern espanyol en la utilització de la repressió i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola contra el poble català i de retruc contra tots els pobles, inclòs el País Valencià.?
Hi ha hagut, ?però, uns altres detalls que han passat més desapercebuts però que vistos amb perspectiva tenen també significació. Un d’ells va ser la participació de Ximo Puig en la commemoració del 12 d’octubre, dia de la hispanitat, a l’ambaixada espanyola a Cuba, amb ocasió d’un viatge oficial. Si tal commemoració és del tot condemnable i rebutjable, celebrar-la en? una ambaixada, a més de clarament inoportú, demostra unes conviccions poc respectuoses amb els drets dels pobles. En la mateixa línia ?es ?pot valorar el fet que, quan encara no hem recuperat la TV pública, s’oferisca des d’À Punt Mèdia, la retransmissió ?del discurs ?del monarca espanyol la Nit de Nadal. Calia? De veritat? ?Un altre element a tindre ?en compte va ser la no-participació de cap persona significativa del Consell, ni dels partits que el conformen, a la cavalcada de Les Magues de Gener. Una festa laica i republicana, festiva i participativa que, a iniciativa de la Societat Coral el Micalet, va ser secundada per milers de valencians i valencianes de totes les edats, tot omplint i recuperant els carrers de València per a la gent, malgrat les amenaces de l’extrema dreta. Només alguns càrrecs públics com la senadora de Podem Pilar Lima i? el propi alcalde ?de València Joan Ribó, que havia de rebre la comitiva festiva i democràtica, van participar de l’esdeveniment. Tota la resta, les absències, van ser casualitat? De nou, quina oportunitat perduda de participar de la festa popular i acompanyar l’empoderament de la gent.
Cal que parlem, a més, de l’actitud del Govern valencià envers un altre tema fonamental i estratègic per a l’esdevenir del País Valencià com és el tema ?de la lluita ?contra l’Estat extractiu que tenim enfront, en la qüestió de l’infrafinançament, el deute odiós i l’espoli permanent que patim. Podem observar que en aquest tema el govern del PSPV-Compromís també va amb el “fre de ?mà ?posat”. Un cert histrionisme en les respostes verbals i poc creïbles davant la fatxenderia dels Rajoy i? dels Montoro? de torn; la negativa a participar en mobilitzacions reivindicatives promogudes per entitats diverses als seus partits però amb fort suport civil, com la manifestació del 10 de juny del 2017 convocada per la Crida pel finançament valencià; el fet d’endarrerir diverses vegades la manifestació que finalment es va fer el 18 de novembre; el vet a diverses entitats de participar-ne a la? preparació i el control dels lemes, són mostres evidents? dels límits ?del lideratge d’aquest Govern. Ara però, juntament amb la retòrica verbal, sembla que el Govern no té una altra estratègia que no siga allargar el tema per a convertir-lo en arma llancívola durant la pròxima contesa electoral. Tragicòmic, tot plegat. Tràgic ?perquè ?tal postura la paguen en els seus propis cossos i en manca de qualitat de vida els sectors més ?desfavorit? de la societat ?els quals ?són els més perjudicats per l’espoli, i còmic perquè li donen un avantatge electoral al PP i C’s ?en acceptar ?el seu terreny de joc.
La cirereta del ?pastís ?ha estat, però, l’entrega per part del President Ximo Puig d’un premi atorgat per una fundació extraordinàriament conservadora, com és la Fundació ?Broseta, a una entitat com la Societat Civil Catalana, gens afavoridora de la convivència a Catalunya i que com va denunciar Decidim!, és una organització contrària al Dret a Decidir del poble català. L’historial de part dels socis fundadors de? SCC ?amb vincles ultradretans, deixen ?ben ?palés la ideologia i els objectius antidemocràtics. Més evident encara pel fet que a la seua constitució diversos grups d’extrema dreta i xenòfobs van enviar delegacions com ara ?Vox, Plataforma per Catalunya, la Fundació ?Francisco ?Franco o el partit neonazi Movimiento Social Republicano ?(MSR), entre d’altres. Socis ultradretans, feixistes, xenòfobs i neonazis que l’han acompanyat en el seu creixement i que comparteixen manifestacions, actes i discurs.
Aquesta entrega del premi en el Palau de la Generalitat representa alguna cosa més que una tràgica errada: és assumir que la defensa del domini territorial de l’Estat espanyol està per damunt dels drets de les persones i del dret a decidir dels pobles. És assumir aquella màxima d'”antes ?roja que rota” que ara està convertint-se en “antes fatxa que rota” i que juga amb les cartes marcades de saber que “la ?unidad ?de España ?en ?lo ?universal” és una garantia de triomf de les idees més dretanes i reaccionàries. En aquest tema, però, hem detectat debilitats democràtiques molt greus al nostre País. Només els comunicats de rebuig de? Decidim, Bloc i País, algun important article com el de Francesc? Viadel, i els pronunciaments de diversos càrrecs de Compromís i de Podem, acompanyats, això sí, d’un important suport a les xarxes socials, van trencar el silenci? des que ?es va ?conèixer ?l’entrega del premi. Greu va ser també la intervenció de la? Vicepresidenta ?del Govern Mónica Oltra que, en una desafortunada intervenció polemitzant a les xarxes socials, va intentar convertir les crítiques a un fet concret i molt greu en tot un atac “naval” al Govern, utilitzant el símil del joc “Enfonsar els vaixells”. L’escala de valors que hi ha darrere de les crítiques a aquest premi, poden agradar o no a la ?vicepresidenta ?però estan fonamentades en unes sòlides conviccions democràtiques. Al contrari, premiar entitats d’aquesta mena o mirar cap un altre costat suposa, en la pràctica, donar ales als feixistes que van apallissar la gent el 9 d’octubre o als mateixos que van assetjar la casa i la família de la pròpia vicepresidenta.
La resposta, tot i que tardana, de Compromís i Podem, no participant?en els ?actes d’entrega del premi, ha ?estat ?important i a la vegada una clarificació sobre qui lidera els canvis al País. Com sempre, i com a tot arreu, és la necessària mobilització popular, ?combinada ?també amb la moderna àgora global que són les xarxes social, ?les ?que determinen els canvis importants més enllà de la gestió. Hem de confiar que la ?consciència ?i la mobilització popular impedisquen que les forces del canvi es converteixen en un llast. El País no ho mereix.
