Davant l’intens clima de repressió i d’impunitat de la violència espanyolista, la tradició antifeixista, ontològica de l’independentisme contemporani, ha traçat legítimament un cordó sanitari de caràcter democràtic que s’està estenent al conjunt d’arenes en què es disputa el conflicte polític, tant a dins com a fora de les institucions. Tanmateix, cal tenir molt present quina és la naturalesa de l’espanyolisme a Catalunya, la seva dimensió sociològica i la seva línia estratègica, a l’hora de pensar quina és la millor manera d’avançar com a moviment republicà i antifeixista.
D’una banda, pel que fa a les seves dimensions, no estem parlant tan sols de grupuscles feixistes, sinó de partits amb una àmplia representació parlamentària que els legitimen (especialment, Ciutadans), quan atien el discurs de la fractura social, dinamiten els consensos més arrelats (sobretot els que tenen a veure amb la llengua catalana), invoquen una perspectiva etnicista del conflicte i promouen de la manera més hooligan la batalla simbòlica. I, a tot això, si li sumem un discurs fonamentat en la demagògia populista més estricta i en una retòrica agressiva, ens trobem amb l’altaveu perfecte per generar les condicions que, paradoxalment, denuncien com a justificació de la seva pròpia acció política.
Trenquen la societat denunciant una falsa fractura que a la pràctica nega la veritable oposició d’interessos entre les classes populars catalanes i l’oligarquia espanyola; promouen la mentida d’una suposada marginació de la segona llengua més parlada del món per part la vuitanta-vuitena –i al seu propi territori d’origen– que segons l’últim estudi ha perdut tres-cents mil parlants els últims quinze anys; acusen l’independentisme de supremacisme, racisme i etnicisme, mentre fonamenten la seva base social en la població de territoris d’origen castellanoparlant i promouen una identitat que subordina la nostra, mentre que la nostra no exclou la seva, de la mateixa manera que fonamentem la nostra base social justament en la diversitat d’orígens i d’usos lingüístics; i, finalment, legitimen els grupuscles feixistes organitzats (aquests que abans hem dit que no constituïen el fonament del problema) perquè estenguin la seva activitat de violentar les accions del moviment republicà.
D’altra banda, referent a l’estratègia de l’espanyolisme, cal constatar que actualment no conformen un veritable bloc polític, a diferència del moviment republicà que, independentment de les diferències ideològiques i de l’actual confusió estratègica, es troba molt més consolidat després de l’experiència de gairebé deu anys de mobilització permanent. Per tant, respon a l’estratègia espanyolista la consolidació d’un bloc antirepublicà, clarament diferenciat i unit, quelcom molt perillós donada la naturalesa ideològica de les forces que el propugnen, ja que es vol fonamentar en l’origen i en la llengua de la població, així com en el territori que habiten a Catalunya. “Tabàrnia” és, en aquest sentit, l’expressió més infame i antisocial d’aquesta estratègia de base etnicista.
Perquè el seu objectiu és, clarament, la ulsterització de la societat catalana, a través d’una doble via: impedir un major arrelament de les aspiracions republicanes, ja molt consolidades a una bona part del territori català, alhora que volen generar una resistència infranquejable per part d’una part minoritària, però important, de la població. Enfront d’això, per més que els seus postulats ens semblin superflus i allunyats de la realitat, no en tenim prou ridiculitzant-los, com tampoc aïllant-los de la intel·ligència col·lectiva. No es tracta, doncs, d’aixecar un mur de contenció antifeixista, sinó de derrocar els murs etnicistes que l’espanyolisme està alçant al nostre país: la nostra consigna actual no ha de ser la del “no passaran”, sinó la del passarem.
Això implica anar més enllà del moviment contestatari i antirepressiu en què, d’alguna manera, ens hem anat transfigurant. Tornar a ser moviment republicà, doncs, ha de ser l’objectiu fonamental per derrotar l’espanyolisme, de manera que sense abandonar la lluita antifeixista i antirepressiva, no ens hi hem de limitar, reprenent la iniciativa més enllà de la restitució i posar en moviment les propostes de construcció republicana que ja hi ha sobre la taula i que tan sols falta unitat estratègica i voluntat política per impulsar. Perquè si la República Catalana sosté la bandera del progrés social i la democràcia avançada, cap discurs ni retòrica etnicista podrà soterrar els anhels de la immensa majoria del poble català.
