En tant que un home té el potencial de ser lliure, té també el dret a ser-ho si així ho insta. I com a sobirà de si mateix a establir contractes amb terceres parts.
Irrespectivament del que pensi el govern de torn i fins i tot si aquest impedeix l’exercici d’aquest dret, com quasi sempre fan, el dret a la llibertat contractual és retingut per hom. Perquè és inalienable. Perquè li prové per llei natural. De la mateixa manera, és força obvi que la dita llibertat contractual inclou també el dret a no ser forçat a establir un contracte.
Contràriament al que el lector pensarà, jo no tinc res en contra a un sistema públic de sanitat. Si vos creieu que una colla de buròcrates i funcionaris poden portar eficient i honestament una empresa de tal característiques, vostè mateix. Però és i s’ha de considerar força autoritari obligar-me a mi a participar-hi directa o indirectament. Ni a ésser obligat a pagar una quota ni a pagar-ho a través dels meus impostos. Realment creuen que pot funcionar? Que ho demostrin sense un mercat captiu i amb una capacitat de crèdit en el context del mercat i me n’alegraré.
A aquestes alçades de l’article el lector mitjà ja tindrà al cap la típica cantarella “ja està aquí un ultra liberal demanant un sistema sanitari a l’americana (sense saber que avui en dia els EUA tenen una sanitat ja molt socialitzada). Clar, i si et trenques la cama ja cal que ensenyis l’assegurança abans de que et reculli l’ambulància.” Doncs no ben bé.
Avui i aquí no ho faré. Si avui ningú defensaria que la neteja dels hospitals no es pot externalitzar a l’empresa que ho faci més barat i que per contra ho han de fer funcionaris tampoc s’hauria de defensar a aquestes altures que no es pot trossejar el servei, tenir un control detallat dels costos i, per exemple, donar-se de baixa del % de la cotització que representa la consulta general si un es compromet a utilitzar sempre una consulta privada de-socialitzant el servei amb milloraments periòdics, no traumàtics i que ajudin a aplicar de forma paulatina, racionalitat al sistema.
I llavors queda la gran qüestió. La “solidaritat”. Què fer amb els que utilitzen el servei i no hi aporten de cap manera. Aquí, tota la gama de lliberals donaran la seva opinió, des de qui remetria el cas a la caritat privada a qui acceptaria que se n’encarregués a fons perdut la Generalitat.
L’únic que defenso de moment és que hi ha d’haver honestedat comptable. El fons de “solidaritat” ha de ser transparent i ha de tenir un pressupost, alt o baix, que permeti analitzar la situació i enfrontar-se a la mateixa per manera que es quadrin els números i s’elimini el deute.
Perquè deixar un deute a les futures generacions és immoral. I sobretot, il•lícit ja que com dèiem al principi, els contractes requereixen de l’acceptació lliure per part de les parts contractants i ells, els nonats, no poden donar-hi el seu consentiment. I d’aquí deriva el dret de qualsevol estat a rebutjar sobiranament el seu deute extern. Tema del que parlarem un altre dia.
