Ho vam veure. Fins i tot el meu gat s’eixugava els ulls jugant amb la cua perquè no el veiéssim plorar. Rec-rec. Jo m’ho vaig mirar dempeus: perquè hi ha cops que no pots seure ni que se t’endugui el dimoni enforquillat. Rec-rec. Suposo que a moltes cases passava el mateix: el cossos anaven fent aquell rec-rec de la calefacció quan s’escalfa l’aigua. Vam veure aquella xiqueta jove amb llàgrimes com vidres trencant-se des de fa tres-cents anys. Rec-rec. I aquella padrina aguantant una estelada amb la força d’una barana de ferro que té tres-cents anys. Rec-Rec. I els cossos eren radiadors humans. I collons, collons, és això camarades, és això. I ja ningú volia neules desintegrades, ni torrons desfets, ni cava bullint. I collons, collons… Mentre miràvem el concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català vam pensar que això devia ser un país. I tothom aplaudia amb el rec-rec que només els tubs de l’ànima coneix. I a les cases es recollien les safates plenes de llàgrimes. I a tothom li va quedar cara de molsa. Oh, collons, collons, que en som de feliços com anissos, com tornavisos.
Però a sota dels nostres cants, patrulleu per la carretera, que us farà més reals. Aneu després als bars. Aquests que només obren per Nadal i Sant Esteve. Són els únics lloc de la galàxia on els guarniments de Nadal els fan encara més tristos. Llumetes d’SOS. Gent empegada a la barra com silicona. Pregunteu-los, pregunteu-los quan els pugueu desenganxar. Pregunteu-los què és l’Orfeó català, el Cant de la Senyera, el Palau de la Música, o la tieta Enriqueta… Aquí només coneixen a Johnnie Walker i a Ponche Caballero. Sortiu del pessebre i convenceu als tristos: als que no tenen res, als que esperen menys, als que potser no en saben, als que la vida els fam pam i pipa, als que els hi han birlat tot, o als que han perdut el cor.
Hem de convèncer als que no saben res. Als que no saben ni que viuen a Catalunya. No estan en contra: no saben. Convenceu-los que això és Catalunya. Expliqueu-los-hi que hi ha vida més enllà. Només podem guanyar fent votar als que no saben. N’hi ha molts que no saben. No saben res de res. No us ho podeu ni imaginar. Convenceu als tristos abans que els mal educats, els mentiders, els farsants, els dolents els convencin. Convenceu-los que això és Catalunya i que damunt dels nostres bars aixequem una botella que els farà més humans. Sisplau, convenceu als tristos, als afligits, abatuts, desanimats, desconsolats, als ignorants, i profans, als inexperts, als que no tenen ni on caure drets. No cal regalar petons, ni un smartphone, cal donar coneixement i fer somriure al trist. Darrere una paraula hi ha una altra paraula… Davant hi ha esperança.
Catalunya és un Palau de la Música convençut i bars, carrers i persones que no es veuen en cor de dir ni mu. Tots poden votar. Uns saben què votaran, d’altres no saben ni que votant hi poden sortir guanyant. I guanyarem per tots aquests tristos, desesperançats, desil·lusionats, que omplen bars i carrers els dies de Nadal i Sant Esteve. És aquell tant per cent, aquella neula, aquell bocí de torró. Aquell rec-rec. Convencem-los, perquè, collons, collons, així sí que podrem sortir tots volant i no quedant-nos plorant a l’Orfeó, a casa o al bar.
Ah! El meu gat i jo els desitgem: “mèu-mèu, m, mèuu-mèuu-, m, mèeu-mèeu. Marrameu”. Tradueixo: Bon Nadal i Bon Any i Bon de Tot. Gràcies per ser-hi.
