En un moment d’autoestima nacional un pèl baixa, suposo que el fixatge de Johan Cruyff com a seleccionador de futbol català pot contribuir a fer-nos-la restablir, ni que sigui mínimament. O la restitució prevista de les històriques columnes de Josep Puig i Cadafalch a la muntanya de Montjuïc de Barcelona. I és que de propostes en positiu en necessitem, ara i sempre.
Com a país, dóna la impressió que estem sotmesos a una mena de “dutxa escocesa”. D’una banda, després de l’èxit mediàtic d’Arenys de Munt, se’ns anuncien per al proper 13 de desembre tot un seguit de consultes sobiranistes que no tindran, malauradament, transcendència legal. Serviran, tanmateix, perquè l’olla del “dret de decidir” vagi bullint, a l’espera d’unes pròximes eleccions al Parlament de Catalunya de resultat incert i amb nous actors damunt l’escenari.
Parlo d’èxit mediàtic en relació a Arenys perquè, a parer meu, no va representar tot l’èxit polític que caldria en situar-se el grau de participació a la consulta sobre el 41% del cens -força per sota de la meitat, doncs. I és que voler implicar la gent de diversos municipis i d’alguna manera el conjunt del país en un procés d’alliberament reclama un consens elevat, una gamma de complicitats molt àmplia, i que tot plegat es pugui traduir en resultats positius. Si no fos així, el procés esdevindria frustrant.
Els esdeveniments recents a l’entorn de presumptes corrupcions polítiques, econòmiques, cíviques i culturals segur que no ajuden a tirar endavant. Quan la ciutadania és cridada, d’alguna manera, a mobilitzar-se pel futur, no pot ser que, alhora, se la inciti per una altra via al “ja s’ho faran”. Ni és oportú que, al si de la societat catalana, determinades pràctiques que haurien de poder ser eradicades serveixin de pretext a procediments judicials, pel cap baix, singulars. Procediments que comporten actuacions probablement humiliants.
Superat, potser definitivament, el mite de l'”oasi”, és cert que no som un “fangar”, però podríem esdevenir un “miratge”. El miratge d’una societat que vol i dol –a banda les agressions que pateix. Que té gent que continua guiant-se per ideals, però que podria ser neutralitzada per la que es mou per interessos. Que això passa a molts països i s’ha esdevingut habitualment en la història? D’acord, però és que entre nosaltres hi ha cada cop més persones que pretenen –no és poca cosa- superar el marc legal vigent. Lleuger detall…
Malgrat tot, les darreres enquestes indiquen que, en un referèndum, un 35 per cent dels catalans votaria a favor de la independència, i un 46 hi votaria en contra. No cal dir, doncs, que per poder capgirar aquests percentatges es necessiten un seguit de renovades adhesions i, en definitiva, molts vots. Vots per aconseguir, també, que els catalans i les catalanes, si tenim gent imputada en afers poc o molt tèrbols, puguem jutjar-los nosaltres mateixos perquè disposem de les competències per a fer-ho. Vots que expressin confiança en el futur, i no la malfiança –o com a mínim el recel- que hi ha actualment.
Aquests darrers dies, la classe política s’esmerça en fer crides a la regeneració col•lectiva i a proposar mesures de transparència –llei electoral, model alemany, llistes obertes, més i millors controls urbanístics…- que podrien ser convenients. Són propostes segurament oportunes, però podrien arribar tard si tenim en compte que les properes eleccions al Parlament són, relativament, a tocar. Potser el que cal, sobretot, és que l’Oficina Antifrau comenci a funcionar com més aviat millor, amb competències efectives i els mitjans necessaris.
Una part important de la nostra ciutadania està desencisada, i segurament li donen motius. La gent més activa des del punt de vista nacional –un entorn valuós, però limitat, dins la població- vibrarà de nou arran de les consultes locals per la independència, que l’any que ve també inclouran, com a mínim, una ciutat de la significació de Girona. Però al dret de decidir sobre el nostre futur només podrem arribar-hi mitjançant un ampli consens “nacional” -no únicament “nacionalista”-, i no serà un camí fàcil. De pals a les rodes ja ens en posen prou. Si us plau, no n’hi posem més nosaltres…
