De l'autocrítica a l'autoestima

"A l'independentisme potser li cal dir prou a declaracions unilaterals d'autocrítica"

El portaveu del PP, Pablo Casado, va dir que Carles Puigdemont podia acabar com Lluís Companys, és a dir, afusellat. La ministra Maria Dolores de Cospedal va dir que l'Exèrcit estava preparat per actuar en qualsevol moment. El ministre Alfonso Dastis presumeix de tenir una cel·la amb totes les comoditats per quan hi hagi d'anar Puigdemont. Suposo que es deu referir a les hipotètiques comoditats de l'estada, no pas al trasllat, i si no que li ho preguntin al conseller Mundó que als canells encara hi té les marques dels talls provocats per les manilles.

 

Seguim: Un agent de la policia espanyola va buidar un ull a un home amb una bala de goma, prohibides a Catalunya des del 2014 per aquella cosa tan sagrada que es diu llei. 1.000 ferits l'1 d'octubre. El CNI admet que el cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils va ser confident seu. Contràriament al què s'ha donat per fet (que això és cosa del ministre de l'Interior), el CNI penja directament del Ministeri de la Presidència, és a dir, de Soraya Sáenz de Santamaría. Agressions de tall feixista després de manifestacions convocades per organitzacions espanyolistes.

 

I aquí s'hi poden afegir tots els exemples que es vulguin.  Observi's només una cosa: el requisit per entrar en aquesta llarga llista no és sobre el debat polític (independència sí, independència no) sinó que, de manera perspicaç s'haurà comprovat que totes aquestes mostres tenen un patró comú: l'ús de la violència.

 

A l'altra banda hi ha: un ple mal portat i mal explicat el 6 i 7 de setembre, cops de volant polític, manca de claredat informativa en determinats moments, errors de càlcul, frustració puntual, incertesa, desànim i sobretot ingenuïtat respecte la llista anterior. Ai sí, me n'oblidava: van deixar la Diagonal perduda de cera d'espelmes. Si s'és igual de sagaç, s'haurà vist que en aquest plat de la balança no hi ha violència. Ho dic perquè posats a fer autocrítica els deures d'una i altra part són de magnituds molt diferents. I la part catalana, com sempre, (com va passar amb les retallades o amb la pulcritud estètica) sempre ha de ser l'alumne avantatjat de la classe

 

Doncs bé, ras i curt: Fins que no hi hagi una autocrítica de Casado, Cospedal, Zoido Dastis o Soraya Saenz de Santamaría, no té cap sentit que l'independentisme en continuï fent. Per no parlar de dimissions. S'imaginen què li passaria al ministre de qualsevol país normal del món en què es descobrís que el cervell dels atemptats va treballar pels serveis secrets d'aquell país? O encara més: si per haver renunciat a la violència policial, Josep Lluís Trapero està avui posant segells a papers, i Joaquim Forn a la presó, s'imaginen què li hauria passat si l'imam de Ripoll hagués treballat pels Mossos enlloc de pel CNI?

 

Per tant, a l'independentisme potser li cal dir prou a declaracions unilaterals d'autocrítica. I més per tres motius:

 

  • Per intel·ligència: la sinceritat i la flagel·lació no cotitzen a l'alça. L'adversari no utilitza el reconeixement de culpes per enriquir el debat o buscar sortides sinó per fer llenya de l'arbre caigut i humiliar, encara més, a aquell que la practica.
  • Per moral: l'independentisme és sempre el primer a posar la galta, i en cas de dubte, a posar l'altra. I de ser sempre els que tenen els escrúpols a la pole position llestos per ser mostrats als quatre vents amb una barreja de penediment i derrotisme. Miquel Iceta no ha tingut cap escrúpol a l'hora de posar de número 3 a una persona que amb el seu vot va intentar negar-li la capacitat de matrimoni pel simple fet de ser homosexual. El Jordi Basté li va preguntar sobre aquesta qüestió i Ramon Espadaler tampoc en va fer cap, d'autocrítica: ans el contrari, va tornar a defensar que de matrimonis només en poden haver entre homes i dones. I no ha sortit Espadaler a fer autocrítica per haver-ho dit, ni Miquel Iceta per haver-lo fitxat.

 

I tres. Per autoestima: segur que  l'independentisme ha fet coses mal fetes. És normal tenint en compte que és un moviment que ha crescut tant en un període històric molt curt de temps. No conec cap moviment, organització o empresa que no hagi patit mai errors o crisis de creixement. Això no esmena el moviment. I entre altres coses perquè s'han fet coses molt bé. L'independentisme és, en termes generals, un moviment d'èxit entre altres motius, per ser capaç de fer bandera –precisament- de la renúncia a la violència. Una bandera, la de la via pacífica, admirada per mig món i reconeguda en privat pels seus adversaris. Es parla molt de l'aprenentatge dels errors comesos però molt poc de prendre nota dels èxits assolits. I de tant en tant també convé fer-se petits regals d'autocomplaença per seguir endavant. Perquè que li quedi clar a tothom: el que ha passat aquests dies és que davant de la DUI, una part de l'independentisme ha lamentat la D i la U, però no ha renunciat –ni molt menys- a la I.

 
 

Comentaris