De l'Ara o Mai a Ara és l'hora

"Quan el 1918 milers de persones van envair Barcelona reclamant autonomia semblava que el somni era possible"

Cada vespre d'estiu el meu gat i jo seiem sota un pi. Fa de barret. Ens protegeix de la tragèdia. La nit, com un pac-man, es va menjant els bocins de llum amb una bocota parsimoniosa. Esgarrifós. Podrem aturar la matança? Per això venim cada dia. Atura't nit dolentota! No ens fot punyeter cas. Sempre passa el mateix. Pac-man guanya la partida. Però... potser demà? Ho tornem a intentar. Cada dia durant dues hores el cel és la nostra pissarra. Anem a contrarellotge. Escrivim afuats. Ratllem amb un guix fosforescent abans que el pot de tinta xina ho tenyeixi tot. Va, ràpid. Apuntem els nostres desitjos, il•lusions, esperances, somnis... Volem fer tantes coses! Volem fer tantes coses i som tan petits! Hem imaginat pastissets de crema que es clonen com els Gremlins i no s'acaben per molt que els mosseguis.

Hem imaginat que el meu gat pot fer d'helicòpter amb la cua d'hèlix principal i els bigotis de rotors. Hem imaginat un petó que no es desenganxa i crea una fàbrica de petons donant llocs de treball a milers de persones. Hem imaginat que mai no s'acaben els vespres.... Hem imaginat un món perfecte. Un planeta ideal. Això és molt nostre: utopia i ratafia. Casa fundada... des de tota la vida. Ja ho va fer el 1927 el català Onofre Parés amb la seva novel•la L'Illa del gran experiment. Ratafia doble d'Utopia. Ai, com ens agrada el licor. Parés fa un doble salt mental i s'imagina com serà el món el 1950 i l'any 2000. A pams. El 1950 es fa una crida a tots els idealistes del planeta per fundar una nova societat i fugir del "vell món". Qui fa la crida? Bingo! Un català: Hèctor Brau. El món txatxi piruli és a Austràlia. S'hi traslladen 100 milions de persones. Au, a treballar somiatruites.

El 2000 una expedició del vell món va cap allà a veure com els hi va el pollastre als idealistes. Noi, tot fabulós: pollastre en un llum. Perfecte. Tot resolt: materialment, espiritualment. Només treballes cinc anys i la resta a gratar granotes estirades al sol. Qualsevol cosa està feta de dendrolita. Amb això es fa tot: un armari, una clau anglesa o un pollastre a l'ast. No li fa cap mal a la mare natura. Incombustible, impermeable... ho té tot. Com si fos una impressora 3D d'aquestes d'ara. Si la matèria és perfecta... pel coco, un bany eugènic. Ho flipes: les aigües del tuneig genètic et mantenen la pell com un entrepà de sardines vivint dins d'una adossada de paper d'alumini i les neurones ballen twist mentre li foten canya a Einstein per somera integral. Com diu un ciutadà de la pàtria quimèrica: "Si poguéssiu imaginar una Societat composta de gent tota milionària, refinadíssima, cultíssima, però sense diners, sense castes i sense família «vell estil», faríeu la més exacta definició de la nostra". Ho sento, Pablo Iglesias, ja veus que els catalans ens vam inventar abans això de la "casta".

Som Podem-precoços. Bé, que tot això està rebé: el flipe, la cola industrial, la resina d'una alzina surera després d'inhalar salfumant... Tot molt al•lucinat. Com sempre. La tradició d'aquests país de somiar mons ideals és per rebentar tots els divans des de Freud a la Bruja Lola. Som ionquis somiatruites i escopinyes, pebrots, albergínies... Somiaddictes del món vegetal. Però ara la droga s'ha acabat. El somni s'ha esfumat i se'ns ha imposat la realitat. I costa deixar els narcòtics. Mira: quan el 16 de novembre de 1918 milers de persones van envair Barcelona reclamant autonomia per Catalunya semblava que el somni era possible. Impressionant. 1046 dels 1072 municipis de Catalunya havien dit Sí a la campanya per l'autonomia engegada per la Mancomunitat. Però sumeu-hi partits polítics, entitats, associacions, socials, culturals, esportives... El país. I el gran crit era: "Ara o mai". El 1919, quan els parlamentaris catalans van anar a Madrid per dur la demanda autonòmica el Comte de Romanones, President del Consell de Ministres d'Espanya, es va despatxar la proposta, i a tot un poble, dient que això "no podía ni debía admitir el diálogo". Ens sona, oi? Espanya clona Romanones. De Romanones a Rajoy. Un segle. Hem tardat un segle per passar del "Ara o mai" a "Ara és l'hora". Una sola frase explica el gran canvi de la societat catalana. Hem espolsat el "mai" per guanyar el "ara". No és gens fàcil això. Veiem el tempo?

Des de 1714 a 1918: dos segles per poder dir "Ara o mai". I un segle per poder expressar: "Ara és l'hora". No. No haurem d'esperar un altre segle, o mig segle. Serà "ara". I aquest "ara" no és només l'11 de setembre, o el 9 de novembre... Hi haurà un "ara" llarg. De mesos. Tinguem-ho present. En un món instantani és un error creure que tot és instantani. Mai ho ha sigut. Mai ho serà. Si hem tardat un segle per reformular una frase imaginem... Però sí, serà, "ara". Ara és l'hora vol dir que ara comença a córrer el rellotge com una llebre. Fins ara corria coix. En un segle no ha corregut com "ara". I no sabem què passarà. Poden caure Bambis amb destral del cel, es pot obrir una rasa quilomètrica enmig de la Sagrada Família i veure el centre de la terra ple de dimonis enforquillats dansant Paquito el chocolatero... Qualsevol cosa és possible. Però ara no és un món ideal el que imaginem. Ara és el món real per on circulem. Hem passat de l'ideal a la realitat. Hem descobert que no som perfectes. No serem perfectes. No. Perquè la nostra aspiració és superior: volem ser reals. Ja tot és diferent. Ja tot serà diferent. Molt. Perquè ara, i per primer cop, tot depèn de cadascú de nosaltres. No escrivim una novel•la utòpica. No escrivim ficció, ni escrivim al futur. No som personatges dibuixats. No hi ha una història definida, acabada. Ara escrivim en directe a la pissarra del vespre. Tot va ràpid. Però també hem d'entendre que som aquí per una lentitud de segles. Hi hagut una matinada, un matí, un migdia, una tarda...

Ara som a un vespre. Controlem els vespres aquest estiu. Mirem com tot cau i no caiem nosaltres. Maseguem el temps i que ell no ens pispi la nostra esperança. Domestiquem les hores. Perquè el temps és convencional: nosaltres el creem. I si a la ficció la nit es menja el vespre, a la realitat la suma de la matinada, el matí, el migdia, la tarda i el vespre arrosseguen a la nit a la victòria d'un nou dia.

Pd.: Estimat lector, el meu gat i jo et desitgem un molt bon estiu.

 
 

Comentaris