De guerres, referèndums i eleccions

"Napoleó no ensenyava les cartes a la guerra, nosaltres sí per ser demòcrates i, si s'escau, podem repensar-ho tot no sigui que ens titllin de dogmàtics intransigents"

Fins l'arribada de Napoleó a Europa hi havia entre els diferents estats un cert codi d'honor i de cavallerositat alhora d'enfrontar-se militarment. Els exèrcits cerimoniosament es citaven en un punt concret del territori per fer-se la guerra i els amfitrions del teatre de batalla feien els honors a l'enemic de fer el primer pas en l'enfrontament bèl•lic. Com es deia a l'època feudal, la noblesa obliga. El geni de Còrsega va canviar l'estil i la manera de concebre "l'art de la guerra" i va introduir un munt d'elements tàctics, estratègics, d'intel•ligència i contrainformació que regiraren la forma de preparar i conduir un exèrcit en un camp de batalla. Aquest nou estil, no cal insistir-hi, es va imposar i des de llavors ha estat l'emprat en qualsevol confrontació militar amb les lògiques adaptacions temporals i materials.

Ja vaig esmentar fa unes setmanes de la dubtosa oportunitat d'anar a Madrid al Congrés a explicar això que aquí ara venim anomenant el dret a decidir. Crec, amb honestedat, que no anava errat i que el resultat no en afavoreix ni gota més aviat, sense exagerar, ens debilita. Dic que ens debilita atès que els missatges enviats cap una audiència mal oïdora, com la cortesana madrilenya, no podien ser més desconcertants i menys punyents. A Madrid, ja que no em vull allargar amb aquest tema, només calia anar-hi, i penso que els tres representants no eren en aquest cas els més indicats, a dir-hi: Senyores i Senyors, el dia tal farem un referèndum d'autodeterminació –comencem a evitar eufemismes?- si vostès són demòcrates actuïn amb conseqüència. Què no ho són? Doncs enviïn la Guardia Civil, l'exèrcit o la legió tant si val. Fent-ho, val a dir, que seria el moment on la comunitat internacional hauria d'intervenir o, almenys, posicionar-se. Algú dubta que una intervenció d'eixes característiques no debilitaria, la ja de per si decaiguda, posició espanyola. Com deia la senyora Rosa Díez en una altra vida quan governava amb nacionalistes bascos "ven y cuéntalo". El poble hauria de tenir més memòria.

Hi ha un element que acosta als independentistes i als espanyolistes de veritat. Ambdós volen carregar-se l'autonomia catalana. Serà per raons diverses però cap d'aquests respectables grups té una alta consideració d'un estat com el de l'autonomia catalana que és com tenir setze anys permanentment. L'autonomia va ser un pedaç que ha durat el que ha durat però que era qüestió de temps que fos superat per un poble que ha viscut finalment en democràcia. De baixa qualitat però democràcia en definitiva. No hi ha ningú, excepte els socialistes potser, que es vulgui quedar per sempre més al purgatori. La majoria vol anar al cel i els més dolents entre els molt dolents a l'infern s'hi trobaran de primera.

Qui ha fet un referèndum però no vol fer eleccions és el FC Barcelona. De fet no té l'actual junta directiva cap mena d'obligació legal de convocar-les. Així fou Kant, si no m'erro, qui va teoritzar sobre legalitat i moralitat deixant palès que hi ha afers morals que poden no ser legals –lluitar contra una dictadura o qualsevol injustícia- i situacions immorals que són legals –amb aquesta crisi financera n'hem vist moltes-. A banda aquesta directiva es troba amb una pèrdua continuada de valoració social. En això influeix, la capriciosa piloteta sens dubte, però també, i no pas de forma menor, la manca de planificació i previsió, els escàndols de fitxatges, la sortida barreja d'estils cua entre cames i cames ajudeu-me de Rosell, l'afer de la FIFA, Qatar i un llarg etcètera que s'inicia des del mateix moment que erràticament Rosell pren possessió del càrrec.

Resumint: Napoleó no ensenyava les cartes a la guerra, nosaltres sí per ser demòcrates i, si s'escau, podem repensar-ho tot no sigui que ens titllin de dogmàtics intransigents, els espanyols ens amenacen amb totes les desgràcies, i alguns els més eixelebrats, i potser els més sincers, exigeixen suspensions, joc brut i mà dura. Finalment referèndum o eleccions plebiscitàries? I el Barça? Això és el més senzill, Qatar, puntualment, proveirà. I això que diuen que qui mana és el soci. Massa incertesa en un temps que la gent cerca seguretat.

 
 

Comentaris