De gestos i misèries

"Catalunya, la població, la seva gent, ha fet gestos inequívocs del seu malestar i de les seves ganes de cercar solucions"

Alguns significats i rellevants polítics i analistes polítics han viscut el debat de política general d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats amb la lupa a la mà i amb el llibre de descodificacions de gestos i actituds. Buscaven un gest, una insinuació, un baló d'oxigen que permeti albirar una sortida al greu conflicte institucional que hi ha –i que creixerà—a mida que s'acosti la data del 9 de novembre, data prevista per fer la consulta sobre el futur de Catalunya. I clar, la decepció és gran quan després de tanta lupa i de tanta lectura entre línies es constata que darrera la lupa no hi ha res i que entre les línies del discurs de Mariano Rajoy –i també del líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba-- hi ha el mateix de sempre. L'error d'aquests investigadors de discurs i de gestos és que parteixen d'una base equivocada: Espanya mourà fitxa. Creuen que l'onada proconsulta és tan gran que els polítics espanyols ho han de percebre i buscar una solució per canalitzar-ho (model Gran Bretanya-Escòcia) o, com a mínim, han d'oferir alguna solució que ajudi a canviar l'opinió dels catalans. S'equivoquen.

Els polítics espanyols (Rajoy, Rubalcaba, Rosa Díez...) tenen clara una cosa: Espanya és indivisible i no hi ha cap argument democràtic que pugui desfer-la. Per a ells, no pot existir cap expressió democràtica que pugui anar contra el principi suprem de protecció de la unitat territorial de l'Estat. És inimaginable, ideològicament, que una part del tot pugui decidir per si mateix. I més, si aquesta part representa gairebé el 25% de la riquesa del tot. Per tant, que ningú esperi gestos dels dirigents espanyols perquè no hi seran; ni els cal (ells tenen la paella pel mànec de la maquinària judicial i econòmica), ni ho volen fer.

Els gestos s'han de buscar entre aquells que tenen les legítimes aspiracions a buscar un futur millor per als seus fills. Catalunya, la població, la seva gent, ha fet gestos inequívocs del seu malestar i de les seves ganes de cercar solucions. Les darreres manifestacions de l'11 de setembre o la Via Catalana són exemples ben clars. I els polítics catalans tenien l'encàrrec de traduir aquest moviment de la societat en mesures i propostes concretes. Una de ben clara ha estat el compromís del president de la Generalitat, Artur Mas, de fer una consulta als ciutadans de Catalunya sobre el futur que volen escriure. Fins i tot ha posat data a la consulta: 9 de novembre d'aquest 2014. Els contactes internacionals s'han accelerat. El tema català ja és a les agendes internacionals. Calia però, fer un pas més a nivell intern per visualitzar que el bloc de partits que estan a favor de la democràcia i del drets dels ciutadans a opinar estan més units que mai en aquesta causa. Hauria estat un gest potent que CiU, ERC i ICV-EUiA haguessin estat capaços de construir una candidatura conjunta a les eleccions europees per llançar el missatge que això va de debò. No ha estat possible. No és dramàtic però s'ha perdut una bona oportunitat. Hi ha un segon gest que, a nivell català, podria significar un missatger de fermesa: un govern d'unitat entre els partidaris del dret a decidir o, com a mínim de les dues primeres forces del Parlament. En aquesta cursa iniciada per la societat civil és important que la classe política s'atreveixi a fer gestos que il•lusionin la ciutadania i els llancin el missatge que ells també s'ho creuen. L'oportunitat d'una llista única a les eleccions europees era un gest que ha decaigut. No se si ens podem permetre deixar que decaiguin gaires gestos més.


 
 

Comentaris