L’estat s’ha proposat matar judicialment el catalanisme polític transformat en sobiranisme independentista. Cada acció del bloc sobiranista va precedida o bé té una rèplica en forma d’espectacle judicial. La constitució del nou Parlament va anar precedida de les detencions dels antics o nous gestors de les finances de CDC i del registre de la seu central. L’endemà de la constitució, la policia s’abraonava sobre la família Pujol, amb espectacle mediàtic inclòs. I els mitjans de comunicació unionistes fan festa grossa i sense matisar res, barregen una cosa amb l’altra, com si el suposat finançament il·legal del partit tingués res a veure amb el frau fiscal dels Pujol o amb les anades i vingudes d’Andorra del primogènit de la família. Tant és, perquè no es tracta d’escatir la veritat, sinó d’aprofitar el que sigui per atacar el procés i generar recels entre els sobiranistes.
Encara tinc al cap la imatge d’un exdiputat palplantat davant de la porta de la Fundació CatDem el 28 d’agost mentre la policia escorcollava el local sense saber què buscaven. Però com que el diputat en qüestió deu creure, com la policia espanyola, que els convergents són corruptes per naturalesa, que ho porten a la sang perquè són els representants de la maleïda burgesia catalana, doncs mira, que es fotin. El pensament màgic dels polítics catalans fa feredat. El d’aquest diputat i el dels mateixos convergents, que no tenen mentalitat de conflicte i van encetar un gir sobiranista del qual no van saber calcular els costos. Les batalles cal afrontar-les amb pocs prejudicis i amb les mans netes. O almenys havent-te fet tu mateix una auditoria. Calia una mica més d’estratègia i menys tàctica.
L’estat vol esclafar el sobiranisme català. No vol pactar-hi. Al contrari, quan més arrisquin els sobiranistes i ho facin sense xarxa, més fort respondrà l’estat. Ja ho han escrit altres abans que jo. Eduard Voltas i Francesc-Marc Álvaro ens han advertit que l’estat ara se ceba amb CDC perquè sap que és la ròtula d’aquest procés sobiranista i cal trencar-la i perquè també sap que a Catalunya hi ha partits d’esquerra que combaten CDC i Mas amb l’odi propi dels dogmàtics i que els faran d’altaveu d’aquest desprestigi. Voltas i Álvaro han explicat molt millor del que ara pugui fer-ho jo que l’estat avui persegueix CDC però demà, un cop hagi destruït el partit central del catalanisme, buscarà les pessigolles a ERC i la CUP. Ho tindrà fàcil, perquè els coquetejos amb els “amics” del nord són fàcils de rescatar, incloent-hi aquell desafortunat viatge a Perpinyà del 2003 del Conseller en Cap de la Generalitat, el qual va costar-li el càrrec i va marcar negativament el primer tripartit des del minut u.
I els mitjans unionistes hi sucaran pa. Perquè aquest és un combat polític que no es vol resoldre políticament. Durant un temps ens van tenir entretinguts amb les declaracions del Ministre d’Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo, un alt funcionari de l’estat des del 1968, fins que aquest va perdre el cap i va acceptar de debatre públicament amb Oriol Junqueras, el líder dels sobiranistes d’esquerra, i, a sobre, va perdre aquell debat gràcies a l’habilitat del republicà. Des de llavors el paper d’aquest ministre ha caigut en picat. A més, els resultats de les eleccions plebiscitàries del 27-S van demostrar que el sobiranisme és fort i està decidit a tirar endavant el procés, sigui com sigui. Per tant, calia reactivar la persecució judicial de CDC.
És per això que estem immersos en aquestes accions policials que busquen l’escarni, la intimidació i expandir la idea que a Catalunya el sobiranisme és corrupte. I en aquest context, l’ideal és convertir en portaveu del govern espanyol el Ministre de Justícia, Rafael Català Polo, un altre funcionari de carrera, per bé que més jove, defensor dels interessos de l’estat perquè també són els seus professionalment. Catalá és un voltor del PP de l’època de José María Aznar, encara que hi hagués qui, des de Catalunya, el presentés com un home dialogant quan era el segon d’Ana Pastor al Ministeri de Foment. En realitat és un llop amb pell de xai, com tots els del PP, que respon a la dèria dels conservadors de desempallegar-se del catalanisme encara que sigui a costa d’haver de dependre de C’s.
La temptació del sobiranisme d’esquerra, d’aquell que s’autoenganya amb l’estúpida creença que només ells han ampliat la base social del sobiranisme, és contribuir a la destrucció de CDC. Quina falta de visió política! Sí, de política. Com diria el politòleg Lluís Orriols, la manca de preparació d’alguns actors polítics fa que confonguin la política, que està relacionada amb la governabilitat i per tant amb qui governa, amb l’execució de polítiques concretes, el que correspon a la governança, o el que és el mateix amb el què, el com i el perquè de determinades decisions sobre la cosa pública. Però en un país com els nostre, plegat d’estetes i romàntics de les frases històriques, la política no té gaires bon practicants. Amb una bona governança els actors articulen els seus interessos, exerceixen els seus drets i obligacions i medien en els seus desacords i conflictes, però només la governabilitat fa que aquest sistema sigui manejable. És per això que “el qui” és important per a tothom, fins i tot per als que diuen que no ho és. Els que volen desempallegar-se d’Artur Mas sabem què demanen.
Un país que es creu que pot intentar assolir la llibertat amb “pit i collons” o bé alçant el puny mentre la policia entra a la casa dels moderats per escarnir-los i acollonir-los, és a un pas del barranc. La patacada pot ser monumental, sobretot perquè l’enemic és poderós i els còmplices nostrats molt covards. De moment, l’únic polític que ha desobeït és Mas, i va fer-ho el 9-N amb un èxit popular esclatant, sense necessitat de fer proclames, perquè sabia que seria més important l’acció que les paraules. La ferida feta als poders de l’estat encara supura.
