Aquest juliol es complirà el desè aniversari dels fets del barri de Can Anglada de Terrassa que es van indexar periodísticament com a ‘brot xenòfob’. L’odi al foraster va ser la versió oficial però el que s’havia incubat era una qüestió de lluita per mantenir l’statu quo, un episodi més en la història de la lluita de classes: els ajuts socials passaven als nous pobres més pobres -els immigrants- i els qui els havien rebut fins aquell moment els perdien. Malauradament, el malestar es va externalitzar de manera violenta contra el més feble, el nouvingut. La massa, quan la metxa pren, té aquests comportaments irracionals.
D’aquí la importància dels serveis socials als quals els governs de Catalunya han prioritzat en inversió i recursos tot i el dejuni financer crònic amb que Espanya sotmet a Catalunya. L’esquerra ha fet un gran pas endavant amb l’impuls de la llei d’acollida a la immigració perquè tingui consciència d’on ve a viure. Però la inseguretat ciutadana quan s’acabin moltes prestacions d’atur en uns mesos tornarà a ser un brou de cultiu per fets com els de l’estiu del 99 a Can Anglada. Les classes populars d’aquí seguiran sent les qui paguin el peatge d’haver de conviure i fer la primera fase d’acollida amb uns nous catalans de costums, horaris, nivells d’educació i religions diverses. La dreta sempre té la recepta fàcil i simplista: més policia, mà dura i expulsions. Però, i l’esquerra?
La segona derivada que irromp amb força i tot ho complica és el fet religiós. I és que a Europa, la denominada mediàticament extrema dreta ha mutat. El gran triomfador de les europees als Països Baixos, Geert Wilders, compareixia amb una noia negra al seu costat a celebrar els resultats. El difunt Pim Fortyn, antecessor del nacionalpopulisme holandès, era homosexual. La nova extrema dreta s’agafa a l’islamofòbia que té més força argumental si l’extremisme fonamentalista segueix consolidant-se entre més seguidors del l’Alcorà. En aquest camp a l’esquerra no li ha de tremolar el pols. Si s’ha iniciat amb bon criteri un cert procés d’aprofundiment del laïcisme, tot i que Zapatero ho hagi deixat a mitges, el fet religiós ha d’estar exempt de favoritismes i ha de tendir a quedar-se en l’esfera d’allò privat. Si es planta cara als bisbes integristes també s’haurà de ser implacable amb els imams jihadistes. O tots moros o tots cristians.
L’esquerra ha d’arromangar-se. Però el conjunt del nacionalisme català, el d’esquerres i el que ho és menys, també. Mentre gastem energies en debats virtuals -no perquè no existeixin sinó perquè és un fenomen molt d’internet- l’hàbil exmilitant de Fuerza Nueva, Josep Anglada, incorpora cada cop més elements del catalanisme al seu discurs. I teixeix una xarxa d’aliances europees amb nacionalistes flamencs i de la Padània. En les travesses sobre qui pot entrar al Parlament sense haver-hi estat mai, malauradament abans veig a l’hemicicle a Anglada que a alguns d’aquests que profetitzen que la independència és a cinc minuts.
El model català d’acollida, iniciat però no culminat, és un dels grans debats de país que caldrà abordar Catalunya endins. Altres, el model de funció pública i com posem a dieta l’actual model insostenible de mitjans de comunicació públics. S’haurà de ser valent des del primer minut de joc. Dono per fet que serà el minut u de la propera i pròxima nova legislatura.
