“Tot serà igual malgrat que tot hagi canviat”, escrivia Giuseppe Tomasi di Lampedusa a Il Gattopardo. El conservadorisme més interessat i recalcitrant sovint s’amaga sota la forma del canvi i el progrés. Això ha passat fins ara amb els anuncis de refundar el capitalisme com a conseqüència de la crisi financera i econòmica que ha fet trontollar els pilars sobre els que se sustenta el món occidental.
Els caps d’estat i de govern han sopat junts aquests nit a Brussel•les en una reunió extraordinària del Consell Europeu per preparar la reunió dels G-20 que s’ha de fer a Pittsburgh, als Estats Units, a finals de mes. Un dels objectius europeus, amb el que coincideixen amb l’administració Obama, és que s’apliquin càstigs exemplars a les entitats bancàries que donin primes exagerades als seus directius. Els diners desorbitats que reben aquests executius no és més que la punta de l’iceberg, una gratificació per aconseguir objectius de creixement i beneficis utilitzant tots els recursos financers i de qualsevol altre tipus que estiguin al seu abast. Paral•lelament aquests “genis de les finances” ja han començat un èxode cap a paradisos fiscals que evitaran que se’ls apliqui cap limitació salarial. Sense anar més lluny, ahir mateix el Financial Times revelava que un grup de 45 alts executius del grup britànic Barclays s’han traslladat al paradís fiscal de les Illes Caiman per tal de gestionar des de allà -i a través d’una societat vinculada al grup- una quantitat multimilionària dels anomenats actius tòxics.
Una part important de la campanya electoral de Barack Obama cap a la Casa Blanca es va basar en la promesa de posar fi als excessos de Wall Street i a la gran banca. Però a la nova administració li ha resultat més fàcil anunciar el tancament de Guantànamo, la retirada de l’Iraq i la supressió de l’escut antimíssils que la desaparició dels paradisos fiscals.
El perill real d’aquesta crisi és que s’enquisti. Si no es corregeix el que ha provocat aquesta situació, pot passar que els símptomes de recuperació siguin efímers. Això seria dolent per a totes les economies, però seria letal per Espanya i Catalunya, al llindar d’una catàstrofe social si es continua destruint ocupació.
