Aquest espai sol centrar-se sempre en la paraula escrita. I avui, tot i no ser una excepció, parlarem de la paraula escrita amb elegància i eficàcia. En la paraula escrita que conforma l’assaig, un gènere que per molt que no sigui ficció també es pot considerar —alta— literatura, creació per a dir veritats. I avui, com deia, no serà excepció.
De qui parlarem serà de Foc a la barraca, de David Fernàndez (Vila de Gràcia, Països Catalans, 1974). Ell, conegut pel gran públic d’un temps ençà. Quan alça la sabata contra els banquers —pirates encorbatats de bona part del segle XX i tot el que portem de XXI—, la gent se’l mira i es pregunta «Això, al Parlament?». I molta gent que no el va votar, ni a ell ni a la Candidatura d’Unitat Popular, l’aplaudeix.
Però Fernàndez és molt més que tot això, perquè ara que és conegut pel gran públic surt al Polònia i als informatius i la gent en té una imatge concreta, d’un diputat de la CUP-AE. Però abans de tot això ja exercia del que és: un ciutadà crític que, mitjançant la paraula en diversos mitjans, i durant anys (alguns articles porten data de 2003), ha posat falques de mots a les portes giratòries del sistema.
L’editorial del Camp de Tarragona Lo Diable Gros ha editat Foc a la barraca, que recull un bon gruix d’articulisme en mitjans periòdics d’arreu dels Països Catalans i del País Basc, com ara Vilaweb, Directa o Gara.
La temàtica no cal dir que no agrada al Poder: corrupció, repressió, estat policial, solidaritat. Humanitat en essència. I cal dir que l’estil de David Fernàndez és clar, ric, concís, però de vegades també té un toc de lirisme que li permet jugar amb l’estil i convertir el que diu —de vegades molt dur i cru— en píndoles que fan de bon empassar i rumiar.
Foc a la barraca
Tarragona: Lo Diable Gros, 2013
