Segons el renovat ministre espanyol Luis de Guindos, els riscos de l’euro provenen principalment de l’auge dels populismes i els nacionalismes. Aquest és el nou mantra, que amb modulacions hem sentit explicar a alts càrrecs de la Comissió Europa i dels organismes financers internacionals: la prosperitat, la superació definitiva de la crisi, l’activitat econòmica, les inversions empresarials… tot això està en perill per l’èxit creixent d’aquests moviments que qüestionen l’statu quo.
Aquest advertiment, que repeteixen amb insistència per tal que qualli i les aigües tornin a mare, pateix dues febleses conceptuals molt notòries, que el faran fracassar: d’una banda, prescindeix de la necessitat d’entendre el fenomen per tal de poder-li fer front de manera eficaç i, de l’altra, encara més important, pressuposa erròniament que tothom accepta que les polítiques seguides han portat prosperitat i han permès superar la profunda recessió. Sense interrogar-se de debò sobre aquestes dues qüestions –per què tanta gent gira l’esquena al disseny institucional dels últims decennis i si el model econòmic vigent és percebut com la font de benestar desitjable–, sense trobar-hi respostes eficaces, el populisme tindrà molt bones expectatives, especialment si no governa i en té prou amb desestabilitzar.
Coincideixo que aquests moviments solen tenir uns líders repudiables i presenten unes propostes sense cap mena de consistència ni utilitat. Ara bé, malgrat això, són milions les persones que els voten. Cal entendre-les. Alguns pensadors ja han començat a intentar-ho. En posaré tres exemples. El professor d’ESADE Miguel Trias Sagnier escrivia a La Vanguardia: “Les classes mitjanes empobrides que perceben que no participaran significativament dels beneficis dels canvis en curs prefereixen estripar les cartes a acceptar-ne només les engrunes.” El filòsof Josep Ramoneda ho complementa a l’Ara: “Els ciutadans es repleguen en l’espai nacional perquè és allà on encara es poden fer escoltar.” I el controvertit però lúcid economista nord-america Lawrence Summers ho reblava al Financial Times: “El nucli de la revolta contra la integració global no és la ignorància. És un sentiment, no del tot injustificat, que [la globalització] és un projecte conduït per les elits per a les elits amb poca consideració pels interessos de la gent normal.”
Sintetitzem-ho: les classes mitjanes no se senten ni beneficiàries ni protagonistes del fenomen de la globalització i, quan ens immergim en una duríssima crisi, s’adonen que el seu benestar cau a l’últim lloc de la llista de prioritats i que els responsables de les decisions efectives estan lluny, no les escolten i es mostren altivament insensibles a les seves dificultats (com manen els principis de la tecnocràcia).
I, com que no són idiotes, es pregunten per què els polítics als quals han votat se sotmeten a aquest dictat sense rebel·lar-s’hi i, aleshores, són elles les que es revolten contra els polítics: votant-los sense entusiasme, deixant-los de votar o, a l’extrem, prestant el vot als moviments antisistema.
Els polítics –de tots els colors i tots els països occidentals– tenen una certa responsabilitat en aquest dramàtic desenllaç: no han volgut o no han gosat explicar a la gent que tenen molt poc poder real. La globalització econòmica ha atorgat als grans conglomerats multinacionals mecanismes per a esquivar regulacions, impostos i responsabilitats. Al contrari, són ells que imposen condicions a canvi d’inversions. La tecnocràcia ha afavorit la creació d’un munt d’òrgans reguladors en matèries sensibles fora del control de la política –que ens venen com una manera d’evitar la politiqueria, però que, essencialment, és una manera d’evitar que sigui la voluntat democràtica de la gent la que orienti les principals qüestions econòmiques.
El politòleg holandès Cas Mudde ho resumia fa poc de manera senzilla: o els partits polítics reconeixen davant l’electorat que tenen poques possibilitats de fer coses rellevants o decideixen recuperar el poder cedit a aquestes altres instàncies. Em sembla que és una recomanació essencial. No hi haurà regeneració democràtica –no es foragitarà el populisme– si no es restaura la confiança essencial entre polítics i societat, entre representants i representats. O els polítics deixen de dissimular les seves limitacions i guanyen la nostra simpatia en la seva lluita contra estructures que també els superen o opten per trencar aquestes limitacions i retornar el poder a les institucions més genuïnament democràtiques, encara que això causi paüra a tecnòcrates i altres elits.
Aquestes són les qüestions de fons i no es resolen a força d’advertir-nos que els populismes són dolents: això ja ho sabem; ho saben fins i tot els que els voten.
