D'on pot sortir el desempat?

"El desempat, a Catalunya, està aquí: entre els que creuen que una altra Espanya és possible"

Tres «pares» de la Constitució espanyola (que no va tenir mares ni les tindrà en el futur) acaben de dictar sentència i de donar arguments molt sòlids per no tocar-ne ni una coma. Miquel Roca, Miquel Herrero i Pérez-Llorca, tres supervivents, ho han deixat claríssim: aquí no es toca res, ni falta que fa. La «Comisión de Evaluación del Estado Autonómico» comença com era d'esperar: estan encantats d'haver-se conegut.

 

Ho fan, això sí, amb diferents graus de subtilesa i d'entusiasme. Tanmateix, coincideixen en l'essencial: com a molt, com a molt, caldria una «mutació», o una «revolució de les petites coses» o algun «retoc interpretatiu» i para de comptar. Del federalisme, ni parlar-ne, que és cosa diabòlica i ja se sap com va acabar Iugoslàvia. Assimetria? Sí, i tant, però per a les danses folclòriques o els formatges, que ja se sap que això de les autonomies surt caríssim i no tenim diners per malgastar-los en foteses. Autogovern? Sens dubte, cal més autogovern, però per a Espanya, pobrissona, que ja es veu que està molt delicada de salut per culpa de les diabòliques autonomies.

 

Els tres «pares» de la Constitució del 78 acaben de marcar el territori sense pixar fora de test: aquí no es toca res i ben orgullosos que estan de la gran feina que van fer en el seu dia... Clar, els interessa oblidar-se dels altres «pares», els que no surten al conte per a nens tontets que ens expliquen: la casta franquista de l'exèrcit expanyol, el franquisme que va guanyar per segona vegada la guerra i la postguerra i la monarquia borbònico-franquista, la clau de volta de tota l'estafa del 78. Franco, Franco, Franco: tres vegades, com als vells temps, però (s'ha de reconèixer) amb molta, moltíssima intel·ligència política.

 

En el conte de la Constitució i de la transició, els reis no són els pares. Són els que els van dibuixar les línies vermelles a punta de pistola.

 

Però aquests tres «pares» acaben de fer una aportació valuosíssima: han dit la veritat, encara que no era aquesta la seva intenció.

 

Espanya no es reformarà. La Constitució no es reformarà. No, no i no. Aquest és el missatge, claríssim, d'aquells que s'atorguen una autoritat moral dintre d'un conte immoral i que saben perfectament què els convé dir.

 

 

No és una mala notícia.

 

Encara hi ha força gent, de bona fe, que creu que Espanya és reformable. Alguns somien federalismes o plurinacionalitats o boniques i agermanades confederacions dels pobles ibèrics. Sonava bé, sens dubte. Fa vint anys, hauria estat una intel·ligentíssima manera d'encarrilar el futur d'Espanya i de deixar els independentismes fora de joc: l'Espanya plural era imbatible, si no hagués estat una fantasia o un engany.

 

El desempat, a Catalunya, està aquí: entre els que creuen que una altra Espanya és possible. Aquest és el camp de joc per als propers anys, perquè no serà un procés de quatre dies. Quan quedi definitivament descartada qualsevol possibilitat de federalisme o de plurinacionalitat, quan sigui evident que la «casta acampada damunt l'Estat» (Azaña dixit) no està disposada a abandonar la seva presa, s'obrirà l'oportunitat per al desempat: el deu, dotze o quinze per cent que obrirà els ulls i decantarà definitivament la independència de Catalunya.

 

En aquest terreny es dibuixarà el desempat que ara ho bloqueja tot. La «unidad de destino en lo constitucional» té els anys comptats. Però seran llargs i aspres, interminables. I el final no serà amable ni de mutu acord.

 

Comentaris