Es queixa C’s de què la vigent llei electoral catalana representa en excés l’independentisme atorgant-li més escons dels que correspondrien en una votació proporcional pura. Obliden, però, un munt de coses essencials, en raó de cinismes de part que, presents a qualsevol formació política, també són a la guanyadora.
D’una banda, el fet no menor que aquesta llei existeix a Catalunya perquè els partits (inclòs C’s des de l’any 2006) mai s’han posat d’acord per fer-ne una de pròpia, com sí s’ha fet a la resta de comunitats autònomes, i per la única raó de què existeixen entre ells múltiples interessos, tots ells legítims, per optar per un o altre dels molts sistemes electorals possibles. Si Catalunya té com a llei electoral la LOREG, probablement és perquè la seva realitat territorial és tan heterogènia i problemàtica com la de tota Espanya. La idea, tan volguda als partits d’implantació metropolitana de què “cada persona equivalgui a un vot” deixaria pràcticament esborrats de la participació política els territoris rurals o més despoblats que tant a la Catalunya interior com a l’Espanya interior existeixen i en gran quantitat. Aquesta mateixa cantarella de C’s l’ha tinguda el socialisme quan havia de competir amb el PP en territoris rural-conservadors de l’Estat, i sense dubte no la tindrien si aquests territoris no urbans fossin més aviat de la seva ideologia. Ningú escombra cap a la casa del veí. I és evident que a C’s (o al PSC o a En Comú Podem) l’importa molt més el votant de Badalona que el de Solsona. Quin descobriment!
El sistema electoral espanyol (i per omissió, el català) és proporcional, però en la variant d’Hondt, que suposa que cada nou escó conquerit per un partit necessita menys vots per conformar-se, de manera que el 37è esco de C’s li va resultar molt més barato que al PP conservar el seu quart, el que finalment no ha tingut, quedant fora del Parlament Alejandro Fernàndez, el seu cap de llista per Tarragona. Cap partit, però, no ha sortit a queixar-se perquè aquesta variant d’Hondt sigui injusta. El guanyador no va dir res, perquè el beneficia, però en general tots haurien de saber que la variant està pensada per donar estabilitat als Parlaments, per evitar que la pluralitat partidista democràtica faci ingovernable la gestió dels interessos. Fora fantàstic que totes les formacions poguessin entrar, si no fos pel bloqueig de la gestió que sol significar. Aquesta és també la raó de posar una barrera mínima per entrar en el repartiment d’escons. Així el PACMA n’ha quedat fora.
Sigui com sigui, no sembla de rebut queixar-se d’un sistema sols en allò que no ens beneficia. La resta de les seves condicions (per exemple que sols els partits amb representació parlamentària puguin gaudir d’espais electorals, diners públics per a les eleccions, etc. I no vull parlar del paper que ha jugat en aquestes concretes eleccions la Junta Electoral Central) semblen resultar-los convenients, i el cert és que aquestes sí són més que qüestionables des del punt de vista del pluralisme polític. A més, sigui quin sigui el nombre d’escons, la pírrica victòria de C’s a costa del vot de PP i PSC (i d’alguns convergents sense altre opció a la dreta no independentista) encara ha fet més palès el greu conflicte: s’oposa a l’incontestable manteniment de una majoria de vots entre els partits expressament partidaris de la independència. I dic que és pírrica, perquè és una victòria sense capacitat de contribuir a la solució del problema que, en justícia, farien bé en reconèixer que existeix.
I així arribem a l’efecte col·lateral indesitjable de la victòria d’un sol partit en el bloc no independentista: en ser C’s el partit més votat, després d’una campanya en la qual han contribuït a plebiscitar les eleccions per capitalitzar el vot unionista, el PP ha quedat arraconat en una posició minoritària. Sols la inconsciència pot alegrar-se d’aquesta situació. A qui poden demanar ara Marta Rovira o Carles Puigdemont que segui a negociar? Al partit acorralat? I quina raó tindria ara el PP per negociar aquí el que sense dubte li trauria (més) vots a la resta d’Espanya?
La campanya atiada per no sabem quins interessos obscurs i la col·laboració més o menys conscient de la gent per concentrar el vot en un sol partit unionista potser tindrà beneficis de part, però ens ha deixat més a prop de la dolorosa constatació de la dificultat estructural per desactivar la desconnexió anímica de projecte comú existent en una creixent majoria catalana.
