Esperanza Aguirre ha fet forat. Ara és també el president de la Lliga de Fútbol Professional, Javier Tebas, el qui ha dit la seva sobre la possibilitat de suspendre la final de la Copa del Rei en cas que hi hagi una xiulada a l’himne espanyol. “Per què no?”, es preguntava ahir Tebas en ser interrogat al respecte. El dirigent esportiu, que per cert reconeix que no hi pinta res en això de la Copa del Rei, considera que no és admissible que la xiulada es converteixi en una tradició.
No m’agraden les xiulades. Les reivindicacions catalanes haurien de tenir sempre com a bandera el respecte i la tolerància, i una xiulada no deixa de representar el so d’un rebuig realment inquietant. Però encara més inquietants són aquesta mena de declaracions, amenaces de clara finalitat electoralista que no fan més que abocar benzina a la polèmica.
Aguirre ha tirat la pedra. Ha posat el debat damunt la taula. Ens haurà d’explicar, però, en quin moment una xiulada es fa tan intolerable com per suspendre la final? Qui marcarà el límit? És només la xiulada inicial a l’himne o hi ha altres expressions que també podrien molestar? Per exemple, són conscients aquests dirigents espanyols que en l’afició del Barça actua un curiós ressort que provoca crits d’independència tan bon punt arriba el minut 17,14 del partit? Podria assumir el tronar d’aquest clam un estadi madrileny? Aconseguirà aguantar el xàfec amb la més eixuta i inexpressiva de les mirades Felip VI? I, encara més, es consentiran les estelades? Qui marcarà el llistó d’allò que es considera tolerable? On se situa el límit a la llibertat d’expressió?
I, comptat i debatut, a algú li interessa saber el perquè del malestar que amaga aquesta manifestació? O el perquè de la resistència de Madrid a acollir una final entre catalans i bascos? Com es veuen a l’Estat les declaracions del delegat del govern espanyol a Andalusia, Antonio Sanz, dient en referència a Ciutadans que “no vull ni m’agrada que a Andalusia la manin des de Catalunya ni que el futur el decideixi un polític que es diu Albert”? A algú li preocupa la profunditat de l’esquerda que s’està dibuixant entre la societat catalana i l’espanyola.
El 96% dels ajuntaments de Catalunya han expressat el seu suport a una consulta independentista. Segons la darrera enquesta del CIS, el percentatge d’espanyols que estarien disposats a acceptar que l’estat pogués reconèixer la independència d’alguna comunitat autònoma representa un escarransit 8,6%. El sondeig preelectoral del CIS sobre Andalusia ens dóna una pista encara més fiable del que pensa la resta de l’Estat sobre el procés que viu Catalunya. Segons aquesta enquesta feta pública la passada setmana, els andalusos que estarien disposats a acceptar que l’estat reconegués la independència d’alguna comunitat se situarien en el 1,7%. Un percentatge realment ínfim.
L’important, però, no és aquesta distància sideral entre el que pensen els uns i el que pensen els altres sobre l’Estat que comparteixen. L’important és que ningú xiuli l’himne. Cal mirar el dit en comptes de mirar la lluna. I, si a més, serveix per recollir vots, millor que millor.
