E, d’Excrement; “I perquè, en lo tarannà del nostre poble valent, emprenedor i pacífic però buscabregues quan no hi ha més remei, sempre hi tindran la merda, el pet i el rot, un espai recòndit però reservat” (Valentí Almirall, Lo Catalanisme)
Des que Labordeta va treure’s de la motxilla un “A la mierda, joder!” carregat de ràbia i el va llençar enfurismat contra els diputats del PP que se n’enfotien d’ell al Congrés, poques vegades hem tornat a sentir en el llenguatge polític contemporani referències tan explícites referents als excrements o a altres substantius de tipus escatològic. Una jaculatòria que, tot s’ha de dir, val molt més que el discurs políticament correcte.
Sembla, però, que el president Montilla, Duran i Lleida i Pepiño Blanco s’han posat d’acord aquesta setmana per evidenciar, d’alguna manera o altra, que a casa nostra –i a Espanya– hi fa una mica de ferum. Una fortor diferent, això sí, depenent del cas. Que ningú s’esveri… No voldria dir pas que a la política actual li put l’alè!
El tuf del qual parla Montilla va estretament lligat amb el Cas Pretòria. Pel president, Catalunya ja no és ni un oasi però tampoc una claveguera. Això sí, obrim els ulls, diu!: “No és que no hi hagi excrements, sinó que ara es veuen, es coneixen i s’oloren”. Si no fos Montilla qui ho ha dit, semblarien talment versos d’Un assumpto llèpol, d’en Francesc Vicent Garcia, el nostre entranyable rector de Vallfogona… A Catalunya, ja ho sabeu, tenim tradició amb aquestes qüestions: “Ja sé que diran que em vaga / escriure coses de merda, / i que una persona cuerda / de merda no ha de parlar; / jo responc que lo cagar / és digne que mai se perda”
Les fetors de Duran Lleida i del ministre Blanco van per una altra via, més gore. S’emboliquen entre ells parlant de vius, i sobretot de morts, de cadàvers i de donacions d’òrgans. I mentre que el diputat més valorat a les enquestes del CIS adverteix als del PSOE que ja han fet tard per donar-li la extrema unció a Zapatero, perquè és “un cadàver polític” preparat per “donar els seus òrgans”, el defensor del dogma socialista s’enfada i suplica cridant: “Aquest mort està molt viu, cregui’m!”.
No sé pas a qui hem de creure… Tampoc si algun dia podrem tornar a dir allò que s’atribueix al president Macià: “L’etapa anterior fou una caca punxada en un pal, però s’atansa la prosperitat fins ara tan escàpola”.
