Espero per entrar al lavabo unisex. Arriba un paio gratant-se els baixos a mode acordiònic Parla en la llengua orificial de Catalunya: “Buf! Hay cola… Me estoy meando”. La vida davant d’una porta de wàter sempre agafa un so de confessionari. Ave Maria, fill meu. “Buf, me meo. ¿Lleva mucho rato dentro?” Vés, què vos què et digui. “Seguro que es una tia. Estas mean, se maquillan, se lo hacen todo aquí dentro”. Entenc, entenc. Paciència, fill meu. Mirem al cel.
Pam! S’obre la porta. Surt una senyoreta. Ens mira. La mirem. Ens emmirallem. El primer que veig, el primer que es veu: embarassada. Panxa d’aquelles que comencen a aixecar el dit del “sí”. Surt. I diu: “Perdón”. Res, filla meva. Em deixa pas. S’allunya. I darrere meu, l’acordionista genital es torna a rascar: “Buf, ya te digo, embarazada” Tanco i poso el forrellat de joguina.
Tinc nàusees. Vomito dades. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics (feta conjuntament per la Secretaria de Política Lingüística i l’Idescat) del 2003 el 50,7% de les persones, amb un o dos pares de la resta d’Espanya, i nascuts a Catalunya parlen català als fills. Encara no tenim les xifres de 2008… però apunta que podrien pujar. Vaja, estem parlant dels fills de la immigració espanyola del cinquanta, seixanta, setanta. Així, la del lavabo li parlarà català al nen? I el flautista del pica i rasca? Certament cada dia sento més pares de 30 i 40 anys –amb accent xava- parlant català a les criatures. Fantàstic. Puc assegurar que fa un parell d’anys que m’hi fixo segons dades computades al meu Observatori de l’Oïda (ODO). Em trec l’orella al seu pas. Clap, clap.
Tots plegats alguna cosa hem degut/devem estar fent bé. Ara bé, ara bé. També és una realitat de piconadora d’autovia gratuïta espanyola que la quantitat de noies, de pares nascuts a Catalunya, i d’edat d’entre 30 i 40 anys sense cap fill és brutal. Reflexionem, reflexionem, ni que sigui amorrant-nos a una ampolla de lleixiu d’oferta. Així, a què espereu? A què vingui el del butà? Com és que les dones catalanes no tenen fills? Rumiem, rumiem. Ara si cal, enfonsem el cap a un pot de cola industrial de fusteria. Sí, perquè la cosa està entre espermatozous i ovaris. En res més. Si totes aquestes noies no tenen fills a qui li parlaran català?
Dones de Catalunya que heu de parlar català als vostres fills. Llegiu, sentiu, el que li va escriure l’escriptor Xavier Benguerel a la seva mare. 15 de desembre de 1940. Ell, molt i molt lluny: exiliat a Santiago de Xile.
“Però he d’escriure’t. I com si et tingués al meu costat. I aquest desig d’escriure’t en llibertat, és a dir, en català, em deu haver vingut en sentir que el meu fill preguntava a la seva mare: “Oi, mare, que aviat serà Nadal? Nadal? I he recordat que aquesta era la teva festa major dels fills i els néts. Una vegada vas dir-nos que et semblava que, en arribar aquesta diada, era com si ens tinguessis tots a la falda. I tots, realment, ens hi sentíem agombolats, entendrits, retornats venturosament a la nostra infantesa que emanava de tu, que retrobàvem en tu, intacta, amorosa, i tan acollidora! Però enguany, per a tu i per a mi no hi haurà Nadal. Nadal, jo et conec, no serà fins al dia que jo torni i tu mateixa puguis parar la taula i rostir el gall i saber que tots els teus seiem al teu costat i que ens aixecarem per besar-te el front abans de beure’ns la copa de xampany que ens haurà servit el pare. Així i tot, jo voldria –i és inútil, ja ho sé- demanar-te que enguany paris la taula com si jo fos amb tu. Fins, si vols, que em reservessis un seient i un plat ‘i una copa, i amb aquella dolça tímida veu que només coneixem els teus fills, diguessis: “Comencem a menjar, nosaltres; ell no deurà trigar gaire a venir..” I amb aquesta segura il•lusió del meu retorn immediat jo no sé ben bé per què, però em sembla que contribuiràs a mitigar l’enyorança del meu exili i a escurçar aquesta distància amarga que ens separa…”.
Només és un fragment de la carta. Preciosa. Única. Sortosament, originalment, emocionalment recollida pel capità Quim Torra Acontravent al volum El Nadal que no vam tornar a casa. Una llàgrima. Un bocí, un tros, un xic, un bri, un gra, una gota, vaja la mica de no res que fa fecundar, que fa reproduir, que fa néixer. Com el Nadal, com el futur del país d’infant que tenim a tocar.
