Per fi la cosa s’ha desencallat… Quan els més escèptics no donaven un duro pel procés i ja li cantaven el funeral. S’han reunit els líders i, conscients del que s’hi jugaven, tots han sabut cedir una mica pel bé de la causa.
La veritat és que han demanat disculpes —molt encertadament— perquè aquestes últimes setmanes s’havia fregat una mica l’argument del vodevil de saldo, inclosos certs tocs postmoderns —com això del públic SMS…— que li donaven a tot plegat un aire gairebé fantasmagòric, de pel·lícula d’espionatge o d’episodi de telesèrie de molt baix pressupost.
Però de sobte tot encaixa: no hi haurà llista conjunta però sí un programa comú que hauran de subscriure els partits sobiranistes. Esperem que aquest gran pla —la seva elaboració— no sigui també una altra excusa per fer tabola, i que tot això sigui clar, net i abastable, que el votant sàpiga en tot moment de què estem parlant —què es vota i per què, i quan es preveu ‘el canvi’— i que se li doni una imatge de seriositat i d’embranzida, perquè aquí estem confabulant per fer un estat des de zero, pràcticament, quan resulta que no hi ha diners ni per pagar els proveïdors endarrerits… Hem de tenir en compte que a partir d’ara tot serà més i més difícil; estem en el moment, en què, en tota història, s’arriba a un moment clau: el punt de no retorn.
Mas hi posava la prosa i Junqueras la poesia, però estem allà mateix. Volem un estat, que derivi clarament de les urnes, i preveient que aquestes donaran el vist-i-plau, ja s’ha de començar a treballar en tenir-ho tot a punt per a començar a actuar com a país independent. Això no és possible sense diners, i sense un estat favorable que accepti les decisions democràtiques, és simplement impossible.
El millor d’aquest acord és que —a més a més— dóna força corda al procés més enllà de la dinàmica electoral espanyola, que col·locarà el tauler a Madrid amb unes altres peces, ben probablement (el PP no tindrà majoria, i Podemos pot ser alternativa a l’esquerra, per a condicionar un pacte progressista i pretesament més respectuós —o no). Després del 27S, aquí hi haurà unes decisions irrevocables —estat propi sí o sí, sense tripijocs ni componiments, si tot surt bé…—: l’estat espanyol haurà de negociar o portar-nos a tots a la presó (això si abans no hi porta el President Mas: cosa tampoc desorbitada, vistos els ànims de la intransigència espanyolista… Tot i això, res de dolent, per al procés, se’n pot esperar de la comissió pel cas Pujol, per molt que ho desitgin des de certs posicionaments no precisament sobiranistes…).
Durant molt temps a Madrid van imaginar que això era un deliri del President Mas: ara no saben com han de tallar els milers de caparrons que té aquesta Hidra catalana. Per sort, podem vaticinar que se’ls acudirà alguna cosa, com per exemple ofegar econòmicament la Generalitat, perquè no només no pugui crear cap Estructura estatal sinó que ni tan sols pugui pagar les factures de la calefacció.
¿Mas s’ha sortit amb la seva? No ho sé. Sé que aquest procés necessita un lideratge, algú amb una visió superior o un pla que soni més enraonat. Els d’ERC encara el veuen com algú que potser fa trampa, i això és preocupant. Ho és perquè els fets l’avalen: s’ho ha jugat tot —la seva pròpia llibertat, fins i tot— per a fer que aquest país tiri endavant.
Mas ha estat més abrandat del que podrien suposar els somnis republicans. I Mas tampoc poc consumar la jugada com va demanar a la seva conferència; està molt lluny de poder fer les coses com estarien dibuixades en el seu ideal personal. Però què s’hi pot fer: aquí hi ha molta gent embolicada, molts de partits, tots amb la seva força legítima. I tots han de saber donar una mica per a guanyar en una pretensió que sigui per a tots satisfactòria.
Ara només s’ha de treballar perquè tot això no quedi en fum. Els partidaris d’aquest projecte han de treure una majoria clara (molt clara), i s’han de mostrar units ja des d’ara, almenys en allò fonamental, tal com ho estan els que legítimament es pensen que Espanya ha de continuar unida dins aquesta Constitució o una altra de més ben pintada.
Aquest front cada dia és més fort, mentre que l’altre té la divisió pròpia dels que han de fer una gran feinada junts i no s’acaben d’entendre per un motiu o per l’altre. Hi ha vuit mesos per a solucionar aquest problema. Vuit mesos en què, de no fer-se res gaire creïble pel que fa a les Estructures d’Estat, es poden trobar que una part del sobiranisme es dóna de baixa, ja que la credibilitat s’ha de saber guanyar des d’avui. I que ERC no entri a governar d’aquí al setembre també em sembla una mala notícia. Però bé.
Doncs res més. Fins divendres vinent. Salut, etc.
