Ens havien fet creure que tot plegat havia d’anar d’una altra manera. El PSC ho havia dit clarament: “sí a una consulta legal”. A l’hora de la veritat, han hagut de parar màquines. La legalitat és una màquina que s’activa, però no es pot comptar amb els seus vots per a posar-se en marxa… ¿De quina legalitat parlem, doncs? Comprenc perfectament que la independència no sigui una opció davant de seva manera de concebre Espanya. ¿Però per què no deixar-nos votar, o facilitar-nos les coses? Són els que afirmen que Escòcia i Catalunya “no són el mateix”; però no diuen que “no són el mateix” en virtut de la seva negativa a fer-ho possible… Els arguments del senyor Lucena fan plorar els àngels.
En el fons es nega la nacionalitat catalana, el seu subjecte col·lectiu. El catalanisme del PSC queda dissolt en una fanguet provincià, en un lligam de subordinació ploranera al PSOE. Un partit d’aquesta importància i magnitud en la nostra història necessitava líders amb més amplitud de mires. Tot prové d’una simple constatació: han fracassat en la seva provatura federalista. Si la resposta al referèndum que es palpa en l’ambient anés en la seva línia política no amagarien el cap sota l’ala. El PSC no vol la consulta com l’alumne que no ha estudiat no vol anar a fer un examen: sap que quedarà en evidència que no ha fet els deures. El PSOE se l’ha menjat; el PSOE permet satisfer la vanitat dels líders del PSC, més que ja no ho permet el simple catalanisme… Els tres diputats fidels al catalanisme mereixen tot el nostre reconeixement.
Una Catalunya independentista és un fracàs del PSC i del PP. I una Catalunya independentista és un triomf de Ciutadans, però, que viu de l’opositor, i com més visible millor, i per això puja a les enquestes. El PSC va contra els seus papers fundacionals i contra frases literals del seu programa electoral. No hem d’espantar-nos: els programes no serveixen per res. ¿Hi ha algú que se’ls cregui? Àngel Ros, pel que sembla; Ros se’n va: heroi per alguns, covard pels altres. En política es pot ser les dues coses a l’hora i mantenir la dignitat, i algun càrrec…
Però hi ha principis que haurien de ser indoblegables, formes de cinisme que no s’haurien de tolerar. Per altra banda, el PP —em sap greu constatar-ho— sembla que posi ciris per al retorn d’ETA, que així tot quedaria més clar. Amb terroristes i segrestos la unitat d’Espanya seria una cosa inqüestionable. Mentre Espanya estigui malalta necessitarà els metges i no li caldrà aprendre a enfrontar-se a la vida adulta. Volen tornar a ficar Espanya al manicomi.
I la cançoneta de “Consulta legal i acordada”? Doncs ni això… ¿I els de la CUP? Els cupletistes no volen demanar permís a l’estat; no hi creuen. N’hi ha que són capaços de creure en la justícia universal, però no en signar uns papers per enviar-los a Madrid. Passen coses increïbles. Es pot comptar amb certs personatges per a lluitar per l’absolut, però no per a defensar els quatre ous i les dues taronges que ara mateix hi ha sobre la taula. S’abstenen. 90 diputats: ¿no hauria estat una xifra molt més poderosa?
Estan tan enamorats del futur (els Països Catalans lliures i socialistes) que acaben menyspreant el present i les seves imperfeccions d’una manera grotesca. Ja ho deia en Cromwell: “Mai no es va tan lluny com quan no se sap allà on es va”. Qualifiquen el tràmit de ‘viatge d’elefants’.
Per a crear el futur i la nova realitat s’ha de menysprear el present i la realitat tal com es dóna. L’experiència és un problema, doncs; els somnis són tot el que compta. Si no creus en el possible i abastable: ¿com pots creure en tu mateix?
El sí sobiranista perd força per culpa dels idealistes, que s’apunten als ideals però no allò que sigui practicable, factible i possible. ¿Per què no? Perquè tot allò factible dóna força a les coses presents, i amb les coses presents no s’hi creu, perquè les coses presents són una merda. Tots som el Burgos cremat i bolxevic, segons diuen a Twitter; a Catalunya, però, deixem-la sola…
Qui creu en el present i en les coses tal com estan i en el poder de les coses tal com estan per modificar-les i deixar-les millor —reforma a reforma— en el fons creu en ell mateix i està reconciliat amb el present. Qui creu en els miracles no creu en el present —només és un pròleg monstruós per a un futur idíl·lic, l’estació prèvia a la Utopia—; no creuen en allò que podria aconseguir-se amb una mica de calma. Un vell problema.
Estan tan segurs que el futur impossible arribarà que només poden veure les institucions, tal com estan, com una forma de farsa o de pantomima en la qual els és impossible de creure. Em sap greu recordar-ho: Espanya és real, l’Estat és real, les seves lleis existeixen, preveuen tràmits, terminis que s’han de complir. Tot s’ha de fer dins de la llei, per a marcar-ne bé els límits, per a saber exactament fins a on es poden ampliar…
Hi ha gent que s’apunta a la cosa política per oblidar les pròpies ximpleries, per perdre’s en un projecte meravellós, que encegui els ulls i no permeti veure els propis fracassos. Quan toca tornar al món tal com és no es pot comptar amb ells, però; això seria un recordatori massa dur de com són (som) realment. I fan bé de fer-ho així: hi ha una bona part de l’electorat que viu d’això. Sense grans somnis impossibles n’hi ha que quedarien orfes de partit, ara que ja no està de moda anar al seminari. S’ha de tenir ‘perfil propi’, i que Catalunya quedi malament a les fotos.
La legalitat s’ha d’esgotar; s’han de fer tots els tràmits. El somni ‘no demanem permís perquè ja som sobirans’ és una simple proclama de cafè; la política —el món— no funciona d’aquesta manera. Fins i tot els que es volen divorciar van els jutjats i signen els papers; s’hi ha d’anar, per molt que es cregui en la llibertat i es menyspreï el jutge.
Hi ha posicionament polítics que ja no és que no siguin seriosos, sinó que són directament contraproduents, nocius, més aviat ridículs, i sap greu perquè deriven de forces polítiques que en principi estaven d’acord amb la dinàmica que es volia emprendre. Però ja ho sabem: els vertaders fidels a la causa no s’estan ‘per històries…’
