“La CUP vota igual que Vox”. “JxC és de dretes i per això vota el mateix que Ciutadans”. “Puigdemont no pot venir als verds perquè és de dretes”. Al llarg de les últimes setmanes hem sentit aquestes afirmacions en boca de representants i persones properes a l’espai del “govern progressista” PSOE-UP. El propòsit d’aquest article no és polemitzar contra aquestes afirmacions concretes, ja que això ja s’ha fet a bastament a Twitter i altres fòrums. Però més enllà de l’habitual i estèril atac entre partits que competeixen pel vot a força de simplificacions i titulars, el tema obre la porta a analitzar algunes qüestions de fons que si no enfoquem adequadament ens portarà problemes greus. Sobretot quan hi ha el perill que aquells que avui tenen el Gobierno a les seves mans es creguin aquests arguments idiotes.
Des de 1789 no parem de donar-hi voltes al concepte d’esquerra i dreta i més de dos-cents anys aquesta discussió ha vertebrat el debat i ha posat en funcionament algunes de les millors ments que han intentat entendre el món des d’aleshores. Una part molt important d’aquest pensament ha vingut, justament, de l’espai d’esquerres, amb la consegüent disparitat de conclusions, postures i visions: esquerra democràtic-reformista, esquerra revolucionària, social-democràcia, Nova Esquerra… Sense dubte, un debat molt prolífic i que, veient comentaris com els que obrien aquest article, està lluny de resoldre’s.
L’últim llibre d’Ignacio Sánchez-Cuenca, “La izquierda: fin de (un) ciclo”, parteix d’una pregunta: S’ha acabat el cicle històric de l’esquerra?. El punt de partida de la pregunta és la cada cop més indefugible realitat que ens diu que “la política sembla subordinada a l’ordre econòmic del capitalisme global”. Una situació que, potser sense gaire necessitat de teoritzar, milions de persones arreu del món senten a les seves carns: votis el que votis, governi qui governi, res servirà per canviar les desigualtats i opressions que ens sotmeten.
En aquest escenari, però, veiem un optimisme desfermat per la possibilitat que hi hagi un “govern progressista” a l’Estat espanyol. Un optimisme que té, com a punt de partida l’intent, gairebé desesperat, per dibuixar una línia nítida que separi esquerra i dreta. Una línia que deixa fora i sospita de qui no acata l’optimisme dels que la dibuixen. Bon intent, però no serà fàcil.
La CUP és de dretes perquè no dóna suport a Pedro Sánchez com a president? I què significa votar en contra que el Rei imposat com a Cap d’Estat per una dictadura feixista comparegui davant un Congrés votat pels ciutadans? I què significa que tot allò que s’hagi de fer en matèria econòmica estigui subjecte a un pacte PSOE-PP per reformar la Constitució en benefici de la banca que ens fa fora de les nostres cases, ciutats, hospitals i escoles? Em costa entendre quin mecanisme fa que aquestes contradiccions no generin cap reflexió més elaborada que la d’equiparar la CUP amb Vox.
Em costa trobar arguments per pensar que Pedro Sánchez és més d’esquerres que Puigdemont. És una afirmació difícil de fer si tenim en compte la història del seu partit. Però a partir des de quin any comencem a computar l’esquerranisme de Sánchez? Comencem a comptar fa 20? Perquè llavors el PSOE era un partit que emparava el terrorisme d’Estat. Comptem fa 10? Perquè llavors el PSOE va ser imprescindible per portar a terme les majors retallades socials dels últims 40 anys. Comptem de fa 6 mesos? Perquè llavors el PSOE feia servir l’aparell judicial per perseguir i empresonar adversaris polítics. Comptes de fa una setmana? Perquè al Parlament Europeu el PSOE s’uneix a Vox per fer possible l’empresonament de Puigdemont.
La situació que vivim és complexa, plena de contradiccions i dificultats. És lamentable que mentre cada dia es fa més evident que els mecanismes de la democràcia representativa i institucional no tenen força per frenar la dreta, certa esquerra es refugiï en arguments tan idiotes com els que obren aquest article, on el concepte “idiota” es fa servir en el seu sentit etimològic primigeni: ?διος [el que és privat, el que és particular i personal]. L’idiota és com aquella persona o argument que es preocupa només de si mateix, sense prestar atenció als assumptes públics o polítics.
