“L’estat espanyol està acostumat a imposar-se. No a pactar. A l’ADN de l’estat espanyol no hi ha inscrit el pacte. Es concep com un deshonor. Això és molt castellà i Castella ha fet Espanya”.
L’altre dia, escoltant la ràdio i certificant, ara sí, que s’hauran de repetir les eleccions al Congreso de los Diputados vaig recordar vagament un titular que vaig escriure com a periodista. No recordava a qui havia entrevistat ni amb quina “excusa” però el titular em va quedar gravat. Deia “Espanya té una dificultat intrínseca pel pacte”. Fent hemeroteca vaig recordar finalment l’autor de la frase. Era Antoni Castells. El que va ser conseller d’Economia i ara és el catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona deia això i més en una entrevista que es va publicar al portal d’informació empresarial Via Empresa.
S’han posat sobre la taula molts motius, raons i condicions per les quals no hi ha govern a la Moncloa però les paraules de Castells em semblen una molt bona manera de descriure com Espanya no ha paït la fi del bipartidisme clàssic. El teva-meva democràtic. L’alternança de Sagasta-Canovas del Castillo. De conservadors i liberals. De PSOE-PP. Quítate tu pa ponerme yo. Espanya no està acostumada a tenir governs plurals. Mai no els ha tingut. Com a molt ajuts des de fora (normalment de CiU o PNV) que ajudaven a espantar les mosques de l’oposició i asseguraven quatre anys de relativa calma a canvi d’algunes molles en forma d’autogovern. Però que “l’enemic” governi amb mi? Ni parlar-ne!
A Catalunya no és que siguem més macos… però sí estem una mica més acostumats a la diversitat. El Parlament català, des que jo tinc ús de raó, sempre ha estat força fragmentat i ja fa més de 10 anys que vam tastar un govern format per diverses forces polítiques. Eh, que no va ser fàcil. Uns van tardar molt a digerir el que sempre van titllar de pacte de perdedors. Els altres tenien més problemes de convivència que els que hi ha en pis d’estudiants d’Erasmus de cinc països diferents. Tot plegat va ser complicat però l’experiència i m’atreveixo a dir que un tarannà i una actitud diferent a la que molts tenen més enllà de Lleida i l’Ebre ha fet que a Catalunya el pactisme i el diàleg polític siguin més “normals”. I repeteixo que no som perfectes i ens continua costant… Recordem afers ridículs recents com la pregunta del 9N o les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP per fer el Govern actual. Esperpèntic o no, el resultat ha estat l’acord. Una entesa. Un pacte. Un compromís per cedir i respectar el que altres proposen/cedeixen.
No seré jo qui lloï ara el famós pas al costat de Mas (penso que en el fons és més estratègic que generós) però és un gest que a Madrid ningú no ha estat capaç de fer. Allà s’estila més la testosterònica marcada de paquet polític i personal. Unes bones dosis d’ego gola avall. I tornem-hi. Potser m’equivoco… Fa un any vaig dir que Ada Colau no seria alcaldessa i mira… Nyam! Ara bé, el meu pronòstic és que les coses no canviaran gaire el 26 de juny. Com a molt Podemos rascarà algun diputat més fruit d’un acord amb IU però la resta quedarà més o menys i igual. Llavors caldrà tornar a posar els acords sobre la taula i veure si a la segona aprenen que en ple segle XXI la política és diàleg, pacte i compromís. L’època del ordeno y mando queda lluny…
