S’ha dit moltes vegades que a Catalunya ens falta una cultura política de governs de coalició. I que caldria anar-la establint, perquè la nostra llei electoral i el nostre mapa polític fan que no siguin un fet del tot excepcional. En les seves dues legislatures, el tripartit ha contribuït a dibuixar el que ha de ser una cultura de coalició, a base sobretot d’aportar exemples en negatiu, de demostrar amb la pràctica què no pot ser. Sabem una cosa, d’entrada: quan dos o tres partits fan una coalició de govern ni es casen de per vida ni es converteixen automàticament en un sol partit. Cadascú ha de mantenir un perfil propi, té una personalitat específica. Però això ha de ser compatible amb el fet de compartir alguna cosa, un programa de govern, una actitud davant dels principals problemes del país, si més no en el curt termini.
El primer tripartit va explorar una via que no va funcionar. Era la de repartir-se el govern. Cadascun dels tres partits obtenia unes àrees, i només assumia plenament el que feia en aquestes àrees. En part aquesta concepció s’ha traslladat al segon tripartit, tot i que d’una manera més discreta. Hi ha un problema dels Mossos? Doncs això li toca a Iniciativa. I gent d’Esquerra o del PSC, fins i tot membres del govern, consideren que no va amb ells. En el primer tripartit això es va visualitzar d’una manera cruel: el president Maragall no va poder fer canvis en el seu govern, sinó que els canvis els van programar, els van aturar i els van acabar fent cadascun dels partits en les àrees que li tocaven. No és una bona cultura de coalició.
Ara estem a les portes d’un altre exemple en negatiu que ens pot ajudar a definir què és i què no és una cultura de coalició. Deia que els partits col•ligats han de tenir un perfil propi i apuntar a objectius polítics específics de cadascun. Esquerra ha de poder ser independentista, mentre el PSC no ho és. Cap problema. Però en els grans temes de la legislatura han d’estar d’acord. Potser no en l’horitzó de vint anys, però sí en l’horitzó de quatre anys. Quins són avui els grans temes d’aquesta legislatura? Ho és sens dubte el finançament. Ho és també la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. Ho és sempre, però ara d’una manera especial, l’educació. Doncs en aquests tres temes ens podem acabar trobant que el govern de Catalunya no tingui una postura única i que els tres partits que el formen no estiguin d’acord. No estem parlant ja del quart cinturó o del túnel de Bracons. Estem parlant de la llei d’Educació. Estem parlant de l’Estatut i del finançament. En la legislatura passada, amb totes les seves pegues, quan Esquerra i PSC van tenir posicions diferents sobre l’estatut, el gran tema d’aquella legislatura, el govern es va trencar. Aquesta setmana els partits del govern votaran diferent una Llei essencial com la d’Educació. I després vindran finançament i estatut. En una cultura de coalició madura, el govern i els partits del govern han de tenir una posició única respecte a aquests grans temes, en el curt termini. Si no la tenen, si les seves diferències són prou grans per fer impossible el consens, la coalició esdevé molt fràgil, molt feble.
La cultura de coalició no passa per repartir el govern, sinó per compartir-lo. Posició única i comuna davant dels grans temes. Responsabilitat compartida de totes les grans decisions de govern. I quan arribin les eleccions, cadascú fent la seva campanya. Però per les eleccions encara falten molts dies, en teoria.
