Cultura catalana franquista?

Fa uns mesos, l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner va publicar La cara fosca de la cultura catalana, amb el subtítol La col·laboració amb el el feixisme i la dictadura franquista. A cura de Jordi Larios, publica una selecció de ponències que van tindre lloc al congrés The Dark Side of Catalan Culture: ideologies in the work of 20th-century Catalan Artists and Writers, organitzat per la Universitat Queen Mary de Londres el juliol de 2008.

El feixisme fa aparició als anys vint i trenta del segle XX a Europa, però en alguns racons del continent s’hi va perpetuar de forma manifesta —com a mínim del 1939 al 1978 a l’Estat espanyol—, i potser encara dura amb una altra cara, més afable i menys troglodita, però no per això menys cruel, autoritària i bel·ligerant que aleshores.

Diversos noms com són: Eugeni d’Ors, Josep Pla, la gent de Destino o JV Foix, només són això, uns dels noms que apareixen en aquest volum, però cal dir que de Pla se’n parla a tres capítols diferents. Simptomàtic, si més no… Però és ben sabut que una cosa no treu l’altra, i per això mateix es reconeix, actualment, l’obra de Foix com una de les referents en literatura catalana, o d’altres com la de Pla, amb una producció assagística extensa i destacada.

Però les guerres són com són. Aquesta situació va propiciar que al Principat —i arreu dels Països Catalans— hi hagués una fugida de gent de lletres sense precedents, acompanyada d’exili, de prohibicions, de purgues universitàries, de clausures de centres culturals i de biblioteques. Però… ¿Què vol dir, tot això? No tothom va fugir, perquè això implicaria pressuposar que tothom, al Principat, va marxar.

Això sabem que no va ser així, i aquestes ponències volen posar-hi una mica més de llum: hi va haver gent que va col·laborar amb el règim, ja fos per convenciment, per conveniència, o perquè realment tenien l’esperança que hi havia una mica de marge de maniobra que permetia de superar l’asfíxia en la qual la dictadura havia sotmès tot allò que fes olor (potser, per a ells, pudor) de català.

Aquest darrer punt, per bé que pot ser comprensible, era millor que res. Mantenir la flama encesa i esperar amb candeletes que la situació es revertís. Res, tot debades: Franco, recordem-ho, va morir-se al llit. De vell.