Hi ha una llegenda que diu que a Barcelona pots esmorzar, dinar i sopar tots els dies de la setmana, només apropant-te als diferents actes, conferències i trobades professionals amb “còctel” inclòs que es fan a la ciutat. No sé si això és cert, però el que és segur és que ho estic intentant descobrir. I val la pena fer-ho perquè en aquests actes es coneix a molta gent.
Darrerament he tingut l’oportunitat de conèixer algunes persones, professionals de la tecnologia i la innovació, que m’han explicat les seves històries. I la veritat és que m’han fet emocionar, i a la vegada esgarrifar. Tots ells són empresaris, amb les seves històries d’emprenedoria, els seus patiments i els seus èxits.
Un d’ells, Jordi, empresari d’èxit, es dedica al desenvolupament en entorn Microsoft. Un 60% de la seva facturació la fa a l’estranger. Els seus clients internacionals són el mateix Microsoft, i diferents administracions públiques de la Unió Europea. Facturació a l’administració pública catalana: 0€. Fa feina per fora, i ha de portar la gent de fora perquè no troba tècnic qualificats en el nostre país. Al menys no tan qualificats com necessita la seva companyia. Però manté la seu a Catalunya, perquè com ell mateix diu, és un romàntic.
El segon d’ells, en Ferran, és de Tarragona però ve a Barcelona molt sovint per motius de feina. Ha fundat una companyia a Costa Rica, una software factory que ofereix offshore de serveis TIC. “Hem d’aconseguir que els empresaris catalans perdin la por a externalitzar aquest tipus de serveis. Des de Costa Rica es fa el 15% del desenvolupament TIC dels Estats Units.” Déu n’hi do en Ferran, i no arriba als 30 anys. La seva cartera de clients a l’estranger és envejable. Aquí encara s’ha d’obrir pas.
La companyia d’en Ramon es dedica al desenvolupament de solucions de negoci en l’àmbit del programari lliure. “Ara és un bon moment per al programari lliure, hi ha vertaderes possibilitats de creixement. Però el creixement necessita finançament. Per això he estat buscant un soci estratègic a Catalunya, però en no trobar-lo, vaig decidir integrar la nostra companyia en un grup multinacional. Ells ens donaran l’empenta que necessitem per seguir creixent”.
La companyia d’en Marc es dedica a “despertar les consciències de les empreses i les administracions públiques”. Això ho fa dinamitzant aquestes organitzacions mitjançant les xarxes socials i la gestió del canvi generada. En plena caiguda de l’ocupació, Marc contracta desenfrenadament.
En Joan i la seva empresa són de Girona. Fa cotxes, 12 cada any. Pot sonar estrany, però la seva companyia ocupa a una vintena d’enginyers que han deixat els grans fabricants de cotxes per treballar amb ell. Desenvolupen els seus propis components, com el càrter, el sistema d’escapaments, l’alimentació. Potser no ho sabem, però a Catalunya tenim tecnologia punta de l’automoció. En paraules de Joan, el seu objectiu és fabricar cotxes amb prestacions de F1, homologats per circular en carretera. Em diu que a ell sí que li han anat a donar-li copets a l’esquena, però encara espera que asfaltin la carretera. El 100% de la seva facturació la fa fora de l’Estat espanyol.
Aquesta és la situació que tenim. Tots aquests emprenedors tenen entre 28 i 38 anys. S’han deixat la pell, i ho continuaran fent, a pesar de totes les traves que trobin pel seu camí. El nostre amic romàntic, en Jordi em va preguntar “Si fossis pagès, i visquessis de la terra, què faries? Segurament buscaries una terra fèrtil, humida, amb un bon clima. Oi que no aniries a un desert a plantar les llavors? Doncs això és el que fem nosaltres, plantem llavors en un desert”. Ells sols no poden aixecar un país. Necessitem generar les condicions adequades perquè milers de Jordis, Ferrans, Ramons, Marcs i Joans puguin tirar endavant els seus projectes, i puguin desenvolupar negoci en el seu propi país. Això passa per recuperar els valors clàssicament catalans de l’esforç i la feina ben feta, i per una administració pública que no només digui que les TIC seran un dels motors per superar la crisi, sinó que a més s’impliqui en aquesta afirmació. Que vagi a veure a aquests emprenedors, que els preguntin que necessiten, que els hi preguntin com s’ho han fet, i que aprenguin d’ells. Només així podrem fer que Catalunya torni a ser una terra fèrtil on plantar les llavors del futur.
