Aquests darrers dies no em trec de sobre un pensament: estem perdent anticipadament tota una generació, la de les nostres àvies i avis. No són només els deshumanitzats en forma de xifres amb la denominació dels de les patologies prèvies, també són els confinats en unes residències de gent gran que ja acumulen més d’un terç dels morts per la Covid-19. Esgarrifa pensar-ho. Indigna veure que potser s’hauria pogut fer més i millor, per protegir-los, per cuidar-los com ells ho van fer.
Que la gestió de les residències de gent gran hagi trigat vint-i-vuit dies en estar en mans del departament de salut en plena emergència sanitària, després de moltes denúncies públiques de familiars i del propi personal dels centres, dona per pensar. Hem vist deficiències en la prevenció de la pandèmia, manca de recursos i material per a la protecció dels treballadors i, fins i tot, dificultats per saber les dades d’afectació per coronavirus entre els usuaris d’aquest centres. Els crits d’alarma hi eren, però la reacció, per molts que ja no hi són, ha trigat massa. A mi em queda un regust amarg pensant que no s’ha fet prou, sentint que no les hem prioritzat, que les hem oblidat. Més endavant, quan tot això passi, aquesta serà sens dubte una de les coses sobre les que caldrà parlar i demanar responsabilitats, a qui pertoqui.
La dada que més esborrona és que el 78% de les residències són concertades, privades o amb els serveis externalitzats. Un model ineficient, temerari en temps de pandèmia i que no hauríem de repetir mai més, no només per posar socialment i laboralment en valor la feina de les cures, sinó per garantir que aquestes no siguin mai més un negoci. I és que, quan parlem de vides i de benestar, no es pot reduir tot a la lògica del cost-benefici.
Entre els treballadors, molts han dedicat la seva vida a formar-se per donar resposta a les necessitats de la gent gran, però això mai ha interessat gaire a ningú. El coronavirus no ha fet res més que deixar al descobert la situació d’uns auxiliars, infermeres, netejadores i altres professionals oblidats i mal pagats en uns centres massificats. Aquest és, a nivell laboral, un problema sistèmic de l’Estat, d’aquell benestar que aparca la nostra gent gran en centres i precaritza qui els cuida. Si aplaudim al personal sanitari i d’emergències cada vespre, fem-ho també per dignificar la gestió d’aquests centres sociosanitaris.
I fora tampoc ho valorem prou. A les llars, majoritàriament, les cures les exerceixen dones, racialitzades, en situació irregular, sovint sense contracte i mal pagades. És un sector feminitzat, precaritzat i desprotegit, però fa temps que mirem cap una altra banda. Ara, d’aquestes, a Catalunya, es proposa la regularització laboral d’unes deu mil, però no perquè hi tinguin dret, no per valorar com a imprescindible la seva feina de cuidadores, només per l’emergència sanitària. El camí per dignificar aquesta professió, invisibilitzada i oblidada, serà llarg encara.
Amb tot, no puc evitar preguntar-me quina mena de societat és la que no té cura de la seva gent gran. Què ens passa que no la podem assumir? Potser és el ritme de vida que no ens ha donat minuts per agafar la mà de les nostres àvies i avis. Potser és l’haver-nos acostumat a pagar per qualsevol servei en un món, el capitalista, on tot es pot mercantilitzar. Potser és haver entès i reivindicat la conciliació familiar cap als fills i filles i no reconèixer-la cap a les nostres mares i pares que envelleixen i també ens necessiten.
Cal sortir d’aquesta crisi, que també és social i de valors, posant la vida al centre. Per fer-ho caldria re-catalogar allò que creiem urgent a les nostres vides, que ara, amb l’aturada, hem vist que potser no ho era tant, i dedicar temps i recursos a allò de veritat important: les persones. Trencar la solitud d’aquells que ens van donar la vida. Ser-hi sense presses. Preocupar-se més de cinc minuts. Cuidar qui t’ha cuidat, qui t’ha donat la vida. Res més que això. Res menys.
